h1

L’altra

Desembre 9, 2011

Sé que això que t’explicaré et farà mal, o potser no, potser ja no et fa mal res que vingui de mi, però necessito explicar-t’ho tot perquè ho entenguis, no vull justificar-me, només vull que sàpigues la veritat.

l'altra

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

Tinc la imatge d’aquell dia clavada al cap com si fos un martell que colpeja sense foradar. Un llit d’hotel, llençols enredats i cames, braços i cossos formant un sol ésser deformat.

Una mica de musica

Si et fa mandra llegir el conte, el pots escoltar

Ho recordo com si hagués vist la imatge de fóra, com si jo no fos partícip de la situació. A vegades ho faig, quan vull desempallegar-me de la culpabilitat (maleïda culpabilitat que sempre em ronda) imagino la situació com si jo fos el narrador i no el protagonista de la meva vida. Estaria bé ser el narrador i protagonista alhora per poder narrar en present; inventant situacions i moments al gust. O potser ja ho fem, potser som, sense voler, narradors en present de la nostra història, i sense voler, o volent, ens anem forjant un present, cosint un futur i deslligant el passat.

Recordo clarament aquell moment. M’havien enviat a treballar juntament amb la Mercè, tota una setmana a la costa. Una mena de motivació empresarial, mes de juliol i una previsió de deu hores diàries per a poder acabar el projecte, l’últim projecte de la Mercè a l’empresa, al mes següent marxava a una altre de més prestigi, amb el sou doblat. I què millor que passar aquells cinc dies d’estrès en un ambient relaxat, a la vora del mar. A un hotel sense cap mes preocupació que treballar, dormir i menjar.

Abans d’endollar-nos als portàtils vam fer una passejada vora el mar. Estava remogut, el cel un pel negre, tot anunciava una turmenta d’estiu. Recordo que vaig negar-me a treure’m les sandàlies i es van quedar totes xopes, ja mai més van poder refer-se després d’aquell dia. Elles tampoc.

A mitja tarda els núvols no van poder aguantar més l’aiguat que feia engreixar les seves panxes i van descarregar amb soroll sobre la nostra platja, sobre l’hotel, i sobre els portàtils. I ens vam quedar a les sis sense llum. Sense res a fer. Ni tan sols podíem anar de passeig. Diluviava. Ella va venir a la meva habitació, jo havia obert “La regla de tres” el llibre que em vaig comprar després que tu insistissis molt, i estava vora la finestra aprofitant la llum que s’escapava d’entre els núvols.

_ Em sap greu Sonia, però m’hauràs de distreure per que jo no soc tan previsora com tu i no he portat res que pugui fer sense la corrent elèctrica. I sembla que això durarà una estona_ va dir-me

_ Jo porto alguna cosa a la maleta, crec que hi duc un altre llibre. Si et ve de gust llegir-lo?_ La idea li va semblar genial, després de tot no hi havia gaire cosa a fer en aquell estat neardental sense llum. Però la situació es va prolongar fins a l’hora de sopar, i a les vuit el cel era tan negre que gairebé no ens vèiem les cares. Ja no es podia llegir i vam decidir anar a sopar.

Quan la Mercè va sortir de l’habitació, un llampec li va il•luminar la cara. Jo feia estona que l’esperava allà davant la porta palplantada com si d’un arbre es tractés. L’esperava i l’espera va ser gratificada amb aquella imatge. Duia uns texans, una samarreta de color gris i màniga llarga, i esportives als peus, era la primera vegada que la veia tant informal, i em va agradar com li quedava al cos a aquella roba, i de sobte aquell llamp que li va il•luminar la cara. Sense una gota de maquillatge, neta, polida.

Vaig dir-li perquè sí, sense intenció, perquè ho pensava, Mercè estàs preciosa, i ella va dir-me, tu estàs com sempre, i va sonar com un afalac.

Un sopar esplèndid, tant romàntic amb aquelles espelmes obligades per la situació. Un sopar gratificant. Jo vaig parlar de la meva vida, dels meus amors, de les dones que havien entrat i sortit ràpidament en trobar-me. I ella va callar. Jo vaig parlar del sexe, de les carícies més valuoses que l’or, dels cossos morts per l’enyorança d’unes mans properes. I ella va callar. Ara que recordo crec que la única que va parlar en aquell sopar vaig ser jo. Ella només em mirava.

I vam veure una copa, i també vam veure dos, i vam sentir la música d’un piano, beneïts instruments que no necessiten de la llum per funcionar. I quan va acabar aquella cançó, just en el moment en que el pianista tocava l’últim so, va marxar la pluja. El cel es va obrir, i els núvols van destapar la lluna i els estels. Lluna plena. Llum per passejar.

Les llums anaven despertant-se en algunes de les cases de la platja, alguns privilegiats havien tornat a la normalitat, aquella normalitat tant estranya a aquella terra verge que semblava que es revelava per canviar, que semblava que demanava pau trencant la llum artificial.

I un sot em va fer ensopegar, i vaig agafar el seu braç al vol que em buscava per lliurar-me del terra. La vaig tocar, i sota la roba em va semblar sentir com la pell se li eriçava, tinc fred, va dir-me, tornem? I ens vam anar apropant a l’hotel de mica en mica. Ens vam apropar i les llums ens van il•luminar la cara, elles també havien tornat. M’agradava més abans, va dir-me, i jo li vaig respondre que era una bona excusa per no treballar. Millor que hagi tornat, si no hauríem hagut de marxar a l’oficina, i la veritat em ve més de gust quedar-me aquí amb tu. Això m’ho va dir somrient, i mentre, podia veure els seus llavis vermells que envoltaven unes dents blanques.

I crec que en aquell moment ho vaig saber, en aquell moment ho vaig notar. I vam passar tres dies fantàstics treballant, passejant, descansant, i abans del temps previst el projecte estava finalitzat. Ens quedava un dia, un dia per a nosaltres, per fer allò que ens vingués de gust.

La platja ens esperava, i cap de les dues no havia portat banyador, així que vam decidir baixar en roba interior. Vam entrar a l’aigua, encara era freda, però no massa, just el suficient, i els seus pits es van eriçar amb el contacte de les cames amb l’aigua. Hagués volgut sentir la seva veu, ella m’hauria distret de la mirada furtiva als pits que els meus ulls no deixaven de fer.

A la sorra li vaig posar crema i vaig tornar a sentir com la pell es feia taronja sota les meves mans I vaig sentir més, també com les meves mans es feien aquoses a la seva pell, vaig sentir el desig en el meu cos.

I aleshores li vaig parlar de tu, de la meva parella, la Carla, la dona més meravellosa que havia conegut mai, la dona que havia omplert la meva vida, i li vaig parlar de tu per evitar aquella situació que em portava irremeiablement als seus braços. Li vaig parlar de tu per tal d’evitar que el contacte que havien portat les meves mans a damunt del seu cos s’aturessin. Però això no va funcionar, perquè el desig va continuar creixent en el meu cos cada vegada que la mirava, mentre corria cap a l’aigua, al posar-se la roba, al somriure. El desig creixia per segons.

El dia va anar passant i va arribar la nit, nit perillosa, vaig pensar, i vam seure a sopar com cada dia, potser una mica més relaxades, amb la certesa que la resta de temps fins l’endemà a les dotze, era nostre. I vaig tornar a parlar, i ella va callar seduint-me amb el seu silenci. I quan va saber que jo era seva, encara va voler una mica més. Tens una pestanya que et cau, va dir-me mentre passava la seva mà lleument per la meva cara, i la va fer lliscar en una carícia fins al coll. I jo vaig continuar-li el joc. Si hagués sabut quin seria el final hauria marxat d’allà ràpidament, però no va ser així, i vaig continuar el que ella havia començat, i vaig enganyar-me dient-me, això no te perquè anar més enllà. Una gota de salsa li va caure per la comissura dels llavis i vaig recollir-la per portar-la a l’origen, la seva boca que va llepar el meu dit. El cervell va recollir informació de desig de totes i cadascuna de les molècules del meu cos que demanaven ser llepades.

Vaig notar la humitat en els dits, i vaig notar-la també dins les calces. Ella va mirar-me i em va dedicar un somriure. Tenia molt clar a on anava tot allò. Tenia molt clar quin era el seu poder sobre els homes i algunes dones.

Va dir-me de pujar a l’habitació per acabar-nos el moble bar, allò anava a càrrec de l’empresa i ho havíem d’aprofitar. I vam pujar, vam seure al seu llit, i va abocar amb una intenció dissimulada l’única ampolla d’anís que quedava a sobre les meves cames. Llàstima tant com m’agrada l’anís, va dir-me posant veu de nena dolenta, i ara està tot a les teves cames, t’importa que me’l vegi d’aquí, em va dir, i no li va caler resposta perquè ja era allà fent realitat aquell meu desig d’instants abans.

I així vam acabar sota els llençols amb els cossos enredats, i així vaig acabar jo la meva relació amb tu. El sentiment de culpa era tant gran, i la necessitat d’ella tant terrible, que la nostra història es va ressentir de seguida, en un mes ja no érem parella, i jo la buscava com no havia buscat mai a ningú. La Mercè va desaparèixer de la feina, va desaparèixer de la meva vida el mateix dia que vaig recollir les coses del nostre pis, i em vaig quedar sola. Sense la dona de la meva vida, que eres tu, i sense ella, el cos del desig.

Durant molt de temps em vaig preguntar perquè durant un mes aquella passió havia estat tant forta, perquè durant un més va estar demanant-me que et deixés i marxés amb ella. I perquè al fer-ho havia desaparegut. Havia trigat massa i ella s’havia cansat, va ser l’única idea que em va consolar, però perquè desaparèixer, perquè ni una sola carta, ni una trucada.

Fa una setmana la vaig descobrir, després d’un any de no veure-la, la casualitat em va portar a trobar la seva imatge al vidre del tren. Primer vaig pensar-me que era la meva imaginació però després em vaig adonar que a l’altre via hi havia un tren parat i ella hi era a dintre, just a la meva alçada. Al seu costat hi havia una noia preciosa i ella l’agafava per l’espatlla. Aleshores ho vaig saber tot i ara vull que ho sàpigues tu, perquè puguis actuar en conseqüència. Aleshores vaig saber que ella m’havia seduït per deixar-me sola, perquè aquella a qui agafava la mà, eres tu. La Mercè et va lliurar de mi per poder-te conquistar.

Anuncis

14 comentaris

  1. Hola Isa! recordo aquest conte tan fantàstic com tots els teus! Com s’enyora aquelles estones al taller oi? Un petonàs guapa!


  2. Isa que bò!! i el final genial!!


  3. M’ha agradat molt, el final boníssim.
    Una a braçada.


  4. M’ha encantat. Sobretot el final, inesperat. No l’he llegit, l’he escoltat. És fantàstic poder fer-ho. Espero el següent. Besetss
    Loles


  5. M’ha agradat molt, fantàstic!!!


  6. Guauuuuu….Molt bona nenaaaa…
    és un final….”como la vida misma”…inesperat!!
    Petoneeets
    Kris


  7. Neni!!! Però que crack oi??? No coneixia aquesta faceta teva i m’ha encantat. No només és genial la història sinó el redactat, les paraules que utilitzes, el joc i la incertesa de la lectura.

    Fantàstic!!!


  8. Isa, ets fantàstica com tot el que fàs.
    Un petó.


  9. BUENIIIIIIISIMO!!!!
    Me ha encantado guapa!!!
    Primero me ha hecho gracia que se llamara como yo Mercè, despues he descubierto que ya no me hacia tanta gracia.
    Muuuuuuuuak


  10. que dir-te!!!!!!…. es boníssim, com diuen per aquí, ets un crack!!!continua així que aviat, seràs una escriptora reconeguda.

    petonets Sílvia


  11. Molt bo el final


    • A mí també m’ha sorprès, escrius molt bé. Enhorabona!!!
      Ana


  12. Senzillament fabulós!!
    Un petó


  13. Fantàstic! No necessita cap final, està tot dit! Guai!!!!!!!!!!!!!!!!!!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: