Record

Ell ja és gran, bastant gran per ella, i li recorda un record.
A vegades els records es col·loquen als cossos d’altres persones i inevitablement les estimes o les odies.

Imatge cedida per David Puig

Una mica de musica

Si et fa mandra llegir, pots escoltar

El seu record és un de bonic, l’ha seleccionat d’entre tots els que li envolten la ment i li ha col·locat a aquell senyor gran per barret.
De cop se l’estima. Parla, i ella se l’estima. A ell? O potser és al record del record?
És massa gran, es diu mentre el contempla. Mirat fredament tampoc és atractiu, però, té una pipa com el record, un rellotge de butxaca, sempre va pensar que aquell record n’hauria d’haver tingut un, i a més, com ell, escriu.
Li recorda el record.
Estima el record d’un altre que hi ha en ell. Pensa que estaria bé tocar-lo, potser el seu tacte també és el del record, potser com ell li portarà aquella sensació de fred calor.
El somriu, fa un somriure còmplice dedicat al record.
Enganyaria al record estimant-lo a ell? L’enganyaria a ell estimant el record d’un altre en el seu cos?
Segurament qui s’enganyaria seria ella, els records mai són reals, sempre perden intensitat o la guanyen, no es pot viure del record, diuen, però si no recordes que has de fer a cada instant  segurament no pots viure.
En un moment de bogeria mentre tots dos estan sols ella li fa un petó, el besa lleument trobant matisos nous en aquella boca desconeguda, modificant el record d’aquell petó mai donat. De cop s’adona, s’allunya i el mira.
Recordes? Li diu ell.
Ella també ha estat el record d’un record.