h1

Un dia quinze

gener 23, 2012

Són les déu de la nit i el metro és desert. Una senyora entra. Dues coses causen impressió en ella: un meravellós cabell ros lligat a una cua que cau pel llarg de la seva espatlla, i uns ulls blaus tan clars, que permeten submergir-se en ells sense intenció. Al contrari d’allò que es pugui suposar, no és maca. Fins i tot es podria dir que és lletja. Alta però sense gràcia, ulls de gos abandonat, i la cara, marcada pels rastres de l’acne. La senyora ha obert la cartera per guardar el bitllet. Hi ha una foto d’una noia preciosa: rossa, ulls blaus.. s’assembla a ella. La mira amb nostàlgia i una llàgrima cau lliscant pel seu rostre seguida d’una altra que se’n va a fer-li companyia. S’eixuga la cara, mira al seu voltant. Algú l’ha vista? Ningú.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

Una mica de musica

Si et fa mandra llegir, pots escoltar

El metro continua buit. La seva expressió canvia, el somriure dolç i trist de llavis prims es transforma en una ganyota amarga que li produeix canals al voltant de la boca i li fa emetre una risotada. Agafa la foto i la trenca a bocins tan petits com els seus dits ho permeten, i després se’ls llença per sobre el cap simulant pluja de confeti. Ara es sent millor.
El metro es para i entren al vagó un grup d’estudiants que miren estranyats els papers que es dispersen des del terra fins a la jaqueta, la faldilla, i les sabates d’una senyora. Un d’ells riu i els altres l’acompanyen formant una coral de riallades que s’estenen per tot el vagó. La senyora els mira amb cara d’indignació sabent que els nois en realitat riuen d’ella. Vol dir alguna cosa, renyar-los per la seva conducta, però aleshores es mira, recorda que tot el seu cos està ple de confeti de foto, i els entén, riu amb ells i va traient amb cura tots els pedaços que li cobreixen la roba i el terra. El metro para. La senyora baixa.

Són les deu de la nit i el metro està buit. Una noia d’aproximadament setze anys ha pujat a un vagó. El seu cabell és ros, llis, i es despenja per les seves espatlles caient en forma de liana fins arribar a la cintura. La noia juga amb els cabells enrotllant-los i desenrotllant-los en un acte mecànic que la manté ocupada mentre els seus pensaments volen. Té uns ulls petits, blaus de mar, el nas afilat, una mica aixecat i uns llavis fins que ha perfilat amb molta cura fent que semblin més amples.
El metro s’ha parat i uns estudiants han entrat al seu vagó. Quatre nois que s’asseuen davant d’ella, se’ls mira i ells també l’observen. Comenten en veu baixa com és de maca, i ella que ho suposa, els somriu. El seu somriure deixa entreveure unes boniques dents blanques que li donen lluminositat a la cara, i encara es fa més maca.
El metro para. La noia baixa.

La senyora camina per un petit carrer molt il·luminat. Mentre ho fa, la seva mirada es clava al terra, com si tingués la por que els seus peus no avancessin de manera correcta i pogués ensopegar. Accelera el pas i el disminueix sense seguir un ritme establert. De sobte es para, mira a un balcó i somriu. S’apropa a un portal antic en forma d’arc i truca a algun pis. Espera una estona i segueix el seu camí, com si fos un moviment estudiat o realitzat moltes vegades. Els pensaments li volen, volen a l’ahir per que odia estar en el present i segueix caminant casi bé sense mirar al terra, sense mirar a cap altre banda, camina amb els ulls mig tancats per aconseguir que els seus records siguin més nítids i no s’enterbolim amb el llum del carrer.
Arriba a l’alçada d’un restaurant xino, para i entra.
Taula per a dos, si us plau li demana al cambrer que la mira i somriu tímidament. El xinès l’acompanya fins a la taula més íntima del local, a la més apartada, i la deixa asseguda allà mentre ella torna a somriure. El cambrer no necessita portar la carta, ja sap que demanarà. Un menú per a dos i per a beure vi. La senyora menjarà la seva part, riurà, parlarà xiuxiuejant a algú inexistent, pagarà deixant-li una propina de dos euros i se n’anirà com ha vingut, sola i somrient. És dia quinze el més trist de cada més, i una senyora que ha entrat feliç a un restaurant xinès, ha perdut el somriure després de la cantonada convertint-lo en un plor amarg, inconsolable, inexistent i només present en les llàgrimes que li roden per la cara desprenent-se per no tornar mai més.

És dia quinze, i la noia ha passat tot el mes esperant aquest moment. Camina lleugerament, el cap amunt i els ulls mirant qualsevol reflex que pugui trobar d’ella als aparadors. S’observa i somriu. Està maca. Aixeca les espatlles semblant encara més alta i quan se n’adona ja ha arribat. Para en una portalada, la més bonica del petit i fosc carrer. Truca, espera i algú encén la llum de l’entrada. Un senyor d’uns quaranta anys apareix somrient al portal i obra la porta. Podria ser el seu pare. Ell l’acarona, i ella s’agafa del coll de manera que els seus petits pits li toquen el cos i les pelvis queden enganxades. El mira als ulls. El besa fent que els llavis siguin un de sol i les seves llengües es confonen. Intercanvien alguna frase i surten al carrer. Ella li agafa la mà però ell la deixa anar de manera brusca i la renya. Caminen l’un al costat de l’altre, sense parlar, però no ho necessiten per que tots dos saben quins són els seus pensaments.
Arriben al restaurant Xinès i s’asseuen a sopar. Sopen sentint-se fora del lloc, observant-se somrient-se. Són a la taula més apartada del local, la més solitària. Al forat de sota les escales que pugen al primer pis, al passadís anterior a l’entrada del menjador. Aquella taula sempre està buida, només s’omple el dia que ells dos van a sopar. Han demanat vi i aigua; ella intenta posar-se una mica de vi a la copa, però ell la renya dient que és massa jove per a veure. Una carícia suau i dissimulada marxa de la mà d’ell a la d’ella.
La cullera del cafè ha caigut a terra i la noia, al agafar-la, ha passat la mà per l’entrecuix del senyor.
Són les dotze de la nit i una parella poc convencional passeja pel carrer. Joan, un senyor de quaranta anys, de cabell canós però abundant, ulls foscos, i faccions llatines té posat el braç damunt l’espatlla d’una jove rossa que camina vora seu, Maria. És dia quinze, i Joan dorm sense la seva dona que té el torn de nit a l’hospital. Fa un any que es va casar i va anar a viure amb la seva nova família. Joan havia estat sempre solter, sent la delícia de totes les dones del barri, fins que la va conèixer a ella, en el moment en què la va veure, va decidir que era la dona de la seva vida. Però va durar poc. Va durar fins al primer dimecres a soles amb Maria. Maria era preciosa, igual que la seva mare però amb la innocència, la picardia i la porció d’arrugues menor per la seva edat.

_ Maria! Maria, que no em sents?_
Algú crida a una senyora despistada que camina pel carrer sense esme. La senyora té llàgrimes als ulls i quan descobreix que pronuncien el seu nom s’eixuga la cara i intenta un fals somriure.
_ Perdona estava tan capficada que no t’he sentitI Maria segueix el seu camí, entrant en una portalada fosca d’un barri baix de la ciutat. Obre la porta de casa, es dirigeix cap al menjador i s’assenta al sofà. Avui no és un dia especialment alegre, es sent més sola que mai. Li sap greu no haver acceptat la proposta de la veïna. Pensa en tornar al carrer i cridar-la però segurament ja no hi serà, així que l’única cosa que li queda són algunes hores de son, uns records que li destrossen el cervell, i un sentiment de culpa que la posseeix cada quinze del mes.
Fa exactament vint anys era feliç. Ho tenia tot. I allò que no tenia ho agafava prestat. Fa exactament vint anys va prendre allò que no li pertanyia i ho va fer seu en la maleïda nit en què tot es va acabar. Aquella nit es va acabar la seva infantesa, la seva innocència, la seva vida, aquella nit… si tancava els ulls la podia recordar clarament. Tan clara com si estigués allà mateix, passejant amb Joan per un carrer poc transitat.

Joan deixa la mà de Maria que surt corrents en direcció a la casa.
_ Maria no corris que no puc seguir-te!, Maria!, Despertaràs als veïns. Fes el favor de venir cap aquí. Maria!_
Maria ha parat, mira per tot arreu buscant algú, i quan descobreix que ningú els mira comença descordar-se els botons de la camisa en mig del carrer. Joan corre cap a ella tan ràpid com pot, per evitar que es desfaci per complert de la seva brusa i arriba a temps. La mira enfadat, però de seguida canvia l’expressió per un somriure més propi d’un xaval. Pugen les escales en silenci, intentant no despertar els veïns i la prohibició els provoca uns riures continguts que es deslliguen en el moment en què obren la porta del pis. Corren fins a l’habitació i cauen damunt el llit, esbufegant pel cansament que els ha provocat l’intent fracassat de contenir les rialles. De sobte Maria deixa de riure, s’aixeca, i comença a desvestir-se lentament, primer les sabates, després les mitges, la faldilla, la brusa, s’ha quedat en roba interior. Joan la mira i somriu. És tant extremadament infantil que el seu cos sense desenvolupar l’excita. Els pits estan amagats sota una samarreta prima de punt que permet intuir la seva forma i unes calces tapen el seu pubis ros. Maria està a punt de treure’s la poca roba que li queda però ell l’atura amb un gest de la mà. Així està preciosa. Vol veure-la durant una estona més i vol que ella també es miri. L’agafa per la cintura i la condueix a un mirall de cos sencer que hi ha a l’habitació. Ella s’observa i veu com la mà d’en Joan va recorrent el seu cos a distància, com dibuixant-la a l’aire, creant les corbes al vent. Es mora de ganes de que la toqui, vol que les mans salvin les distàncies i xoquin amb el seu cos, que l’acariciï.
Fa exactament vint anys ella ho tenia tot, i ara… s’apropa al mirall del rebedor i s’observa. Maria mira el seu cos mentre va despullant-se poc a poc. Mira la seva cara. Les marques de la vida en ella. S’ha tret la brusa i la faldilla que la tapaven, i ara, només li cobreix el cos una samarreta de punt i unes calces. Hi ha quelcom que no ha canviat en ella. Els seus pits són iguals que quan tenia setze anys, petits, i només imaginables amb alguna samarreta ajustada. Passa la mà per sobre el seu cos però sense tocar-lo, com si estigués modelant una silueta d’aire. Es mira i vol tocar-se, però espera una mica més, espera que aparegui el desig màxim, l’incontrolable, i aleshores mira el mirall, allà és ell com fa vint anys, mirant-la, acariciant el seu cos que torna a tenir l’encant dels setze. Joan juga a passar-li molt suaument la mà per la cintura, acariciant-la de les natges al melic, segueix a baix i quan està a punt de tocar les seves calces aixeca una mica la mà just el necessari per a no tocar-la. Segueix un camí imaginari fins al pubis, baixa a l’entrecuix, i apropa la mà uns centímetres per palpar-li les cuixes. Joan s’agenolla i les natges de Maria li queden a l’alçada de la cara. Ara pot passar millor la mà per les cames d’ella. Va baixant poc a poc fins a arribar al final del camí, aleshores segueix la seva ruta per l’altre cama que espera impacient la seva dosis de carícies. Amunt. Més amunt. Mai el desig havia estat tan fort. Torna un altre cop la mà a la zona prohibida, i aquesta vegada la toca, mínimament, sentint ell com tot el seu cos s’eriça pel contacte. Salva la barrera de la roba, i entra com una serp entre les cames d’ella. La nota mullada, tant que els seus dits s’humitegen al màxim pel contacte. Aleshores la gira. El pubis a l’alçada de la cara, es desfà de la roba i l’apropa a la boca .

Algú ha entrat a la casa però ells no ho han sentit. Estan tan absents que tampoc se n’adonen que la dona de Joan ha obert la porta de l’habitació i s’ha quedat quieta, petrificada davant el trist espectacle. És la seva filla la primera que la descobreix allí entre el passadís i l’habitació, amb la cara d’aquell a qui li cau el mon a sobre. Amb una llàgrima que surt dels seus ulls confosos. Maria no te temps de reaccionar. La seva mare ha començat a córrer escales avall com si fugis d’un dimoni que la persegueix, com si la velocitat li permetés esborrar les imatges que acabava de veure. Maria es posa el primer que troba, i Joan no reacciona. S’ha assegut al llit, com absent, i va repetint una frase incomprensible. Maria ha sortit corrents darrera la seva mare, busca als carrers, mira als bars que encara són oberts. No aconsegueix trobar-la.

Una noia adolescent corre pels carrers vestida només amb una bata mentre crida la mare. S’estira al terra rendida, algú passa pel seu costat, la mira, intenta parlar amb ella, però no respon. Li toca el front, està bullint. La noia plora, delira i entre paraules demana perdó. Algú la recull de terra i se l’emporta en braços fins a una casa, l’estira al llit i la cobreix amb una manta.
_No et preocupis tot està bé_ li diuen a cau d’orella, i ella dorm esperant despertar d’un somni.

Una senyora corre pels carrers mig nua, tan sols porta una camisola que transparenta el seu cos prim. Crida. Sembla que anomena algú. De sobte es sent molt cansada i cau a terra rendida. Algú la recull, li acaricia la cara, i li demana que es calmi.
_ Tranquil·la tot passarà, tranquil·la, estic aquí_

A vegades, el dia setze de cada mes, ingressa al Psiquiàtric del Mar una dona, Maria. Ningú sap la seva història. S’està uns dies demanant per la seva mare, perduda. Però amb un petit tractament millora i marxa.

Anuncis

5 comentaris

  1. Curt … però, molt intens.


  2. Molt bonic i amb un desenllaç inesperat. Un dia hauríes de fer un recull de tots els teus contes i mirar de publicar-los. Son excelents!


  3. M’ha agradat molt. Res més a dir. Sempre ens mantens en un ai fins al final… Besets
    Loles


  4. Hòstia, que bo.


  5. Aquest dia quinze ha sigut molt intens! Un conte preciós…
    Petons



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: