h1

El diable

febrer 7, 2012

Vaig vendre la meva ànima al diable. Sí, vaig fer-ho, com a les pel·lícules. Vaig oferir-li ser el seu servent per la resta de l’eternitat, ser el seu lacai, el seu fàmul de per vida, a la meva mort.
No hi havia altra opció, déu no compra ànimes sinó li hagués venut en ell, l’hagués venuda al millor postor.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura


Recordo com va començar tot. Un dia, acabats de complir els nou anys, el frare encarregat de literatura ens va encomanar un repte, escriure un conte breu. Tota la classe va fer un sospir de desànim en escoltar la proposta. La nota d’aquell treball, va dir mossèn Francesc, seria tant important com les dels exàmens que ens realitzava rigorosament el primer dilluns de cada mes.
A mi l’exercici no em va suposar cap pega, estava acostumat a passar-me hores davant papers en blanc pensant. Mentre els meus companys jugaven a futbol o s’enfilaven als arbres a l’hora de l’esbarjo, jo destinava el temps a comptar pedres, núvols, erugues o qualsevol cosa que em passes per davant. Ells em miraven de manera estranya, no em comprenien, i jo, tampoc a ells. Quin sentit tenia corre darrera una pilota, o fer el mico amb la possibilitat de caure i fer-te un nyap? Durant un temps vaig barallar la possibilitat de jugar amb les nenes però després de mirar-les detingudament durant dues setmanes, vaig arribar a la conclusió que allò tampoc m’agradaria. Així que durant els meus primers anys de vida em vaig dedicar a ser un nen estrany. I mentre era un nen estrany, el frare va encomanar-nos escriure un conte.
Teníem cinc dies per davant, un pont llarg. Així que aquell home vestit de negre, ens va dir que no teníem excusa, va dir exactament: teniu 120 hores per escriure alguna cosa interessant. Potser aquell frare es pensava que durant el cap de setmana gairebé etern no teníem tant sols intenció de dormir o menjar per que havia destinat totes les hores, vaig fer els càlculs al arribar a casa, les vint-i-quatre hores de cada dia de vacances per escriure, com ell va dir, una cosa interessant.
“El pobre Jaume va decidir passar els cinc dies assegut a la tassa del water amb la nevera al costat” vaig dir el dilluns quan el mossèn em va demanar que llegís els deures. Al final d’aquesta frase, just en el moment que deia la paraula costat, el professor em va fer parar, i portant-me fins al faristol que utilitzava per donar classes va engegar el micròfon el va baixar a la meva alçada, i em va fer tornar a començar, a les quatre ratlles tenia tota la classe rient, i al mossèn entre indignat i divertit, la història anava d’un professor que havia demanat als seus alumnes 120 hores de treball en una història, i l’alumne per no contradir-lo i poder portar amb alleugeriment les seves necessitats biològiques es passava els cinc dies assentat a la tassa del wàter, amb la nevera al costat, escrivint.
Va ser genial, els somriures, les riallades, els aplaudiments, i finalment les felicitacions. Havia deixat de ser un no ningú a la classe, per fi havia aconseguit una identitat, un motiu pel qual ser reconegut. I allò em va encantar.

Després van venir més cursos i més estats de solitud, però dintre de mi tenia molt clar que jo era un bon escriptor i que, en el moment en què fos major d’edat em dedicaria a escriure, i em guanyaria la vida aportant sensacions als altres mortals. Em sentia com al cel, i cada dia, després dels deures dedicava una hora a posar una línea darrera l’altra paraules amb significat, creant històries entre estranyes i surrealistes que no tenien gaire sentit.
Vaig llegir molt també, manuals de bon escriptor on s’explicaven quines eren les pràctiques necessàries per fer una bona història o una bona novel·la. Quan vaig complir els divuit vaig pensar que estava preparat, i vaig escriure el meu primer relat adult.
Tenia tant poca experiència de la vida viscuda de veritat, que quan vaig intentar parlar de l’amor vaig haver de remetre’m a algun autor, quan vaig descriure l’hivern a Paris ho vaig fer a través d’una fotografia, i fins i tot les dones de la meva història eren extretes del televisor.
Un cop acabat, el conte va anar a parar a una pàgina web que publicava sense cap compromís ni cap despesa, qualsevol escrit amb un mínim de qualitat, i així als pocs dies vaig poder veure el meu nom a internet. Els primers moments van ser genials, vaig recordar els aplaudiments, aquella sensació de senyor del mon, i durant un dia, només un dia, vaig tornar a ser l’home més feliç del mon. Va durar justament el temps en què la primera crítica al meu escrit es va veure reflectida en aquella pantalla. Irreal, es titulava la crítica, un tal Jesús de Leon, que tenia més de Lleó depredador que del bo del Jesús del que ens havien parlat a l’escola, em deixava de tots colors, al·legant que aquella història semblava copiada que no tenia ni un sol àpex de realitat, que no traspuava emocions. A fi de comptes que era un relat fred. I per molt que vaig marcar aquell comentari com a ofensiu no van deixar de caure’n de similars. La resta de components d’aquella comunitat d’escriptors pedants s’havien proposat amargar-me la vida. Només va haver-hi una crítica que em va fer obrir els ulls, una crítica constructiva que em va fer aprendre una mica més i que per mala sort em va acabar d’enfonsar. Si no l’hagués llegida segurament m’hagués rendit, encara estava a temps de refer la meva vida, de buscar un altre objectiu, però aquell comentari tant encertat va doblegar el meu camí fent-lo tornar a la sendera del fracàs, però del fracàs total i amb majúscules. La Maria Rojas, mai oblidaré el seu nom, va ser la persona que em va obligar a vendre la meva ànima al diable, a ser, de per vida esclau de la baixesa.
“Escriu sobre allò que coneixes, ni que sigui del teu llit, el barri o el batec del teu cor, escriu sobre la teva realitat, si és real per tu també ho serà per la resta, és l’unica cosa que et falta per fer una bona escriptura”. Aquest va ser el consell d’aquella Maria que s’havia proposat enterrar-me en vida.
I així vaig fer, durant dos mesos vaig rumiar què era el què coneixia, quina era la meva veritat, i aleshores ho vaig tenir clar, si d’alguna cosa sabia més que la resta era de la solitud. I vaig fer una història sobre aquest estat d’abandonament físic i mental que és la solitud, sobre la vida sense res, sense ningú, gairebé sense sentit. Aquell conte va ser un èxit total, la xarxa es va revolucionar comentant les estructures de les meves frases, les paraules, les combinacions màgiques que produïen que la pell s’aixequés i que els ulls s’humitegessin.
Solitud va guanyar el premi al millor relat penjat a la web, i jo em vaig embutxacar mil euros per aquell escrit, els meus primers diners com a escriptor, la meva fita que començava a assolir a passes agegantades.
Durant un any em vaig dedicar a fer entrevistes a ràdios, televisions locals, conferències a instituts i a tallers d’escriptura creativa, i allò em va mantenir entretingut. Gaudia de la fama i de la vida de l’escriptor famós.
Vaig dilatar tant com vaig poder el moment de tornar a escriure al·legant que els meus compromisos m’impedien col·locar-me davant el teclat amb l’assiduïtat que hauria volgut, però en algun moment de la meva felicitat, unes veus van començar a tatxar-me d’escriptor impostor, només se’m coneixia un bon escrit, així que havia de lluitar pel meu renom amb totes les meves forces.
Vaig tornar a assentar-me davant la pantalla de l’ordinador i aquesta va tornar a desafiar-me. Durant aquell any m’havia tornat a oblidar de viure, anava de les entrevistes a casa, i de casa als instituts sense escoltar res més que les meves paraules, sense escoltar cap opinió, cap altra realitat que la meva obra.
Vaig passar-me moltes hores davant l’ordinador, fins i tot mesos fins a adonar-me que jo, no sabia escriure, no podia escriure de res, no tenia vida, no tenia experiències, no podia ser un bon autor si no tenia res que comunicar, res que fos important de dir. Durant els primers mesos quan algú em preguntava jo deia que estava escrivint una complicada història que em demanava més temps del què havia previst, i així el meu nom es conservava, però va haver-hi un moment en què allò ja no es va aguantar més.
Un altre cop, Jesús de León, que donada la seva incapacitat literària s’havia convertit en aquells moments en un dels crítics literaris més escoltats va fer un article sobre mi. Va titular-lo “La sequedat del no res, o de on no n’hi ha no raja”. Allò va ser la meva sepultura. I el dia en què vaig llegir les seves paraules vaig pronunciar les que em portarien on soc ara, les maleïdes paraules: donaria el que fos per escriure, la meva ànima si calgués per una bona novel·la per tornar a ser respectat i famós.
I els meus desitjos es van fer ordres, el diable, aquell Lucifer encertat, va començar a enviar-me temptacions, alguna prostituta, alcohol, drogues, i em vaig submergir en aquell mon, increïblement pervers, increïblement fascinant i alhora ple de sensacions d’experiències dignes de ser explicades.
I vaig escriure. Mentre bevia, mentre m’emborratxava, quan em drogava, mentre alguna meuca em donava algun plaer terrenal, el meu despatx es va convertir en un espai nuvolós ple d’éssers estranys que em proporcionaven la mort física i moral, mentre em ressuscitaven d’aquella altra mort literària.
Em vaig fer anomenar Dorian, Dorian Gray.
Em vaig convertir en el quixot d’una època desesperada, però ho vaig aconseguir, una vida permanent en els prestatges de la gent, una obra mestra la millor del segle, van dir alguns, tot i que Jesús de Leon em va tornar a criticar dies abans de morir-se d’un atac de cor. Lucifer estava en tot, fins i tot en allò, si no volia morir no hauria hagut de tacar el meu nom.
Perversió va ser la meva obra, per ella vaig perdre la vida, la innocència, per ella vaig perdre l’ànima. Vaig morir als pocs dies del meu èxit, el dimoni no podia esperar més en cobrar el seu tracte.
I ara, en aquest paratge secret, en l’orc de la meva nova vida, he trobat la pau, ja no em cal ser res, no em cal escriure no em cal ser ningú, tots tenim exactament el mateix, allò que ens hem buscant. Aquí tot és planer, per mi, i per la resta. Això està ple de politics, actors, autors de betsellers, i amb ells també hi és Jesus de Leon.

Anuncis

3 comentaris

  1. Ostres, molt bo aquest conte! Fa venir ganes de continuar llegint, però amb el nom de Jesus de Leon el tanques a la perfecció. Felicitats.


  2. Molt bo, veig que tu tb l’has venuda.. 😉


  3. M’hagués agradat escriure aquest relat… és magnífic!!!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: