L’ombra (1era part)

L’he vista. Fa un moment estava a la porta, allà, a la polleguera, sense entrar però mirant-nos. He vist la seva ombra al terra, i aleshores, he intuït el que passaria. Fa una setmana que ve cada nit i ens observa, de moment he aconseguit que no entri, però quan de temps durarà aquesta treva? Quin marge ens donarà? Segur que en algun moment m’agafa despistada i aconsegueix passar la ratlla i seure al sofà, i en l’instant que això passi en aquell precís instant tot, absolutament tot, s’haurà acabat. Se m’esgoten els recursos, se m’esgoten les forces, un sopar amb espelmes perquè el foc l’allunyi, un bany conjunt, per que sé que l’aigua li fa por, però realment qui té por ara, soc jo.

(continuarà…)

Així son les coses

Dissabte 1:00 de la matinada
Demà moriré, i avui últim dia del meu descans a la terra no puc conciliar la son. Demà moriré, ho he descobert avui. No sé com, ni en quin moment del dia, ni on, però sé que serà demà. Començaré el meu viatge cap a l’altre mon sense haver aconseguit en aquest, res d’allò que pretenia.

Calor

La calor et crema la pell i el teu cos, bru pel sol, de mica en mica comença a gotejar.

Sues.

Odiós! Penses mentre procures trobar l’ombra d’algun arbre que et pugui deixar escapar de la terrible angoixa que et suposa l’escalfor ofegant d’aquesta època de l’any.

T’estires i creus que la manca de moviment i la falta de sol damunt teu et farà passar el malestar. La dilatació de les venes i la sopor que et proporciona gratuïtament el sol no s’aturen.

Canvies de postura, potser l’altre banda de l’arbre es més fresca.

El teu cos plora, plora llàgrimes desesperades de calor, llàgrimes refrescants que et fan sentir brut, que et fan sentir encara més angoixat. Necessites cridar, penses en la possibilitat de fer-ho però has perdut les forces i només l’intent de respirar el baf calent que t’envolta et cansa.

Et sents marejat, agobiat.

Et mires les mans. Et degoten, i les gotes son d’un color marró. De sobte te n’adones, el dit gros no hi és i de l’altre només queda la meitat, la mà està desapareixent molt a poc a poc i sota d’ella trobes un bassal d’aigua de dits. Les cames de mica en mica han passat a regar l’arbre que fas servir per amagar-te del sol. T’espantes, però ja no hi ha solució.

Només queda el teu cap pensant, allà tocant a terra.

 

La banyera

Blava. Blava i plena fins a dalt.

Li agradaven els diumenges, li agradava trobar-se amb l’escalfor de l’aigua que la venia a reconfortar diumenge rere diumenge. Aquell era el seu moment de relax. L’esperava amb impaciència tota la setmana i quan començava a sentir la pluja calenta de la mànega s’iniciava al seu plaer.

Es mirava en el mirall que hi havia just a sobre d’ella i li plaïa descobrir-se plena d’aigua calenta que l’anava envaint. T’afavoreix l’aigua, el transparent t’escau d’allò més, li deia el mirall mentre li retornava la seva imatge de nuesa remullada. I aleshores ella es moria de vergonya durant uns instants, el temps just en que el sabó saltava de l’ampolla i li feia, amb molta cura, un vestit blanc de núvia.

A les 12 en punt les espelmes que ella lluïa amb orgull a cada cantonada s’encenien fent-li venir els colors a les galtes i cada diumenge li ho deien, estàs preciosa vestida de blanc.

Trenta minuts exactes de plaer, trenta minuts de deliciosa escalfor que s’anava perdent de mica en mica, que s’anava refredant fins arribar al seu punt àlgid, quan s’escorria tota gemegant, pel forat de l’al·lumini.

Els ulls (conte complert)

Els ulls

Tanca els ulls intentant dormir-se, i torna a veure aquella imatge, la boca d’una pistola apuntant als seus llavis, és una Glock, les coneix perfectament, ell n’havia fabricat. Manté la boca tancada com si d’aquesta manera pogués evitar que la bala traspassi l’orifici, com si pogués evitar que la bala crei un camí nou. Morir amb un tret a la boca és la típica manera en que ho fan els suïcides, i ell no vol que la resta pensi que s’ha suïcidat, i no ha estat per manca de ganes sinó per oportunitat. Aquella dement s’ha avançat als seus desitjos.
Disparam li va dir, abans que ella fes el gest d’agafar aquella eina amb les dues mans i apuntés al centre dels llavis intentant que fos el centre de la gola.

Disparam, l’increpa, i mentre li diu s’amenacen, ell amb les seves paraules, ella amb l’instrument mortal. Fa temps que ets mort, li diu la dona mentre no para de mirar-li als ulls, mentre l’interroga amb el seu iris damunt de l’altre. Fa tant de temps que ets mort que no notaràs la diferència, li torna a dir, i creu que ell la està escoltant. Potser així et faré un favor, potser així podré viure ja tranquil·la sense tu, quan t’hagis mort de veritat, ploraré i després ho superaré, quan t’hagis mort, et substituiré, i quan diu aquesta última paraula prem amb més força la Glock en els llavis de l’altre, vol que obri la boca, que tasti el sabor metàl·lic de l’arma. L’home li demana perdó amb els ulls, i ella comença a plorar.

Obre els ulls per treure’s la imatge que té enganxada a la retina, i es troba que ella està al seu davant, i mirant-la no pot més que tornar-la a veure amb l’arma a la mà, no pot més que tornar a sentir les seves amenaces, els seus retrets, no pot més que tornar a sentir com li cau l’orina de por, com es pixa a sobre davant la immediatesa de la mort. Ella el somriu, no porta una arma, només el sopar, no l’amenaça, l’estima, li ho diu altre cop, ho vaig fer per tu, per que t’adonessis que en realitat m’estimes, que estimes la vida. I es va adonar que estimava la vida, i es va adonar que també estimava la mà que ella li va rebentar amb un descuit amb la Glock, i també s’adona que ha deixat d’estimar-la, està viu, ella li ha donat novament la vida i li ha pres l’amor, la por que sent cada vegada que la mira s’ha empassat el seu amor. Demà la deixarà.