Calor

La calor et crema la pell i el teu cos, bru pel sol, de mica en mica comença a gotejar.

Sues.

Odiós! Penses mentre procures trobar l’ombra d’algun arbre que et pugui deixar escapar de la terrible angoixa que et suposa l’escalfor ofegant d’aquesta època de l’any.

T’estires i creus que la manca de moviment i la falta de sol damunt teu et farà passar el malestar. La dilatació de les venes i la sopor que et proporciona gratuïtament el sol no s’aturen.

Canvies de postura, potser l’altre banda de l’arbre es més fresca.

El teu cos plora, plora llàgrimes desesperades de calor, llàgrimes refrescants que et fan sentir brut, que et fan sentir encara més angoixat. Necessites cridar, penses en la possibilitat de fer-ho però has perdut les forces i només l’intent de respirar el baf calent que t’envolta et cansa.

Et sents marejat, agobiat.

Et mires les mans. Et degoten, i les gotes son d’un color marró. De sobte te n’adones, el dit gros no hi és i de l’altre només queda la meitat, la mà està desapareixent molt a poc a poc i sota d’ella trobes un bassal d’aigua de dits. Les cames de mica en mica han passat a regar l’arbre que fas servir per amagar-te del sol. T’espantes, però ja no hi ha solució.

Només queda el teu cap pensant, allà tocant a terra.