La vieja sirena

Avui inicio una nova secció a sondelletres, “Del cor al prestatge” amb la intenció de apropar-vos a aquells llibres que es van quedar dins el meu cor, i que guardo com tresors, ben subratllats al meu prestatge.
A això més que crítica a uns llibres, jo li diria elogi.

Jose Luis Sampedro: La vieja sirena
“…Krito siente palpitar su corazón como en los mejores días. Además de lo dicho le seduce la inteligencia de esa mujer; hay mucho sexo en el cerebro…”
“…le amo como no te amaré a ti nunca, igual que te amo a ti como no podré amarle a él…”
La vieja sirena és un poema d’amor narrat en prosa.
L’amor gairebé diví entre Glauka, una preciosa, sensual, i misteriosa dona, i Ashram un poderós navegant Alexandrí, son el fil conductor d’una història no exempta d’intrigues, de poder i de sexe, un sexe natural, viscut i gaudit com només es va poder fer en una època antiga. Però el personatge que m’atrapa des de la seva aparició és Krito, un filosof androgin a mig camí entre l’amor per Ashram i el desig per Glauka, Krito té el do de la paraula i la racionalitat. Sens dubte un dels llibres que més m’ha fet pensar. Us deixo per acabar una frase per a mi genial:
“… el verdadero amor nunca es culpable, el mundo le obedece, duele, retuerce, destroza quizás, pero no ofende, el Amor siempre es verdad, y si no no es amor…”

L’ombra (conte complert)

L’he vista. Fa un moment estava a la porta, allà, a la polleguera, sense entrar però mirant-nos. He vist la seva ombra al terra, i aleshores, he intuït el que passaria. Fa una setmana que ve cada nit i ens observa, de moment he aconseguit que no entri, però quan de temps durarà aquesta treva? Quin marge ens donarà? Segur que en algun moment m’agafa despistada i aconsegueix passar la ratlla i seure al sofà, i en l’instant que això passi en aquell precís instant tot, absolutament tot, s’haurà acabat. Se m’esgoten els recursos, se m’esgoten les forces, un sopar amb espelmes perque el foc l’allunyi, un bany conjunt, perque sé que l’aigua li fa por, però realment qui té por ara, soc jo.

Ell m’ho va dir: vindrà. Ell sap més que jo, té quinze anys més de coneixements, quinze més de saviesa, de vida. Massa diferència, deien alguns, però aquests quatre anys, han estat genials, i ara… ella ha hagut de venir.
Tot o res li vaig dir.
Ara ho sé, ara ho tinc clar, ell m’estimava, m’ha estimat com a ningú, perque tot i saber que després del “tot” vindria el “res” va accedir a la meva demanda. Ell em deia que estàvem bé així, sense lligams sense obligacions, amb un tot que ens permetés gaudir sense quedar-se tip. Que anar a viure junts no era bona idea, que ella acabaria venint, i jo, il·lusa de mi, li vaig dir, o tot o res. I ell va dir, prefereixo tenir-te i després perdre’t que no haver-te tingut.

I ara ho entenc tot, entenc aquella ombra que està punt de travessar la porta, entenc que ara arriba el “res” després del “tot”. Entenc que els amants ho tenen millor, i que conserven la passió, aquella que no és perd amb la convivència, perque si el teu amant et fa el sopar és un detall un símbol d’amor, però si la teva parella, es descuida un dia de fer-te’l, és que ja no t’estima és que t’ha oblidat. Si convertim els plaers en obligacions els matem, si lliguem els desitjos amb anells de ferro, es desfan, si no mantenim les distàncies, si no enyorem, acabem avorrint, per això, per tot això ella, la rutina, està a punt d’entrar per la porta i seure al sofà, es posarà entre nosaltres dos, i ens anirà empenyent a les bandes oposades del seient, fins que ja no ens toquem fins que ens estimem sense passió, ella, la rutina, està a punt d’entrar per la porta i destroçar-nos la vida.

L’ombra (1era i 2ona part)

L’he vista. Fa un moment estava a la porta, allà, a la polleguera, sense entrar però mirant-nos. He vist la seva ombra al terra, i aleshores, he intuït el que passaria. Fa una setmana que ve cada nit i ens observa, de moment he aconseguit que no entri, però quan de temps durarà aquesta treva? Quin marge ens donarà? Segur que en algun moment m’agafa despistada i aconsegueix passar la ratlla i seure al sofà, i en l’instant que això passi en aquell precís instant tot, absolutament tot, s’haurà acabat. Se m’esgoten els recursos, se m’esgoten les forces, un sopar amb espelmes per que el foc l’allunyi, un bany conjunt, per que sé que l’aigua li fa por, però realment qui té por ara, soc jo.

Ell m’ho va dir: vindrà. Ell sap més que jo, té quinze anys més de coneixements, quinze més de saviesa, de vida. Massa diferència, deien alguns, però aquests quatre anys, han estat genials, i ara… ella ha hagut de venir.
Tot o res li vaig dir.
Ara ho sé, ara ho tinc clar, ell m’estimava, m’ha estimat com a ningú, perque tot i saber que després del “tot” vindria el “res” va accedir a la meva demanda. Ell em deia que estàvem bé així, sense lligams sense obligacions, amb un tot que ens permetés gaudir sense quedar-se tip. Que anar a viure junts no era bona idea, que ella acabaria venint, i jo, il•lusa de mi, li vaig dir, o tot o res. I ell va dir, prefereixo tenir-te i després perdre’t que no haver-te tingut.

(continuarà)