Tot el cos em fa mal, sento els músculs engarrotats i una pressió estranya que no em deixa respirar. Tinc por a obrir els ulls però finalment em decideixo, les parpelles es mouen lentament com si fes milers d’anys que no haguessin fet aquest gest, les obro dècimes de segon, i les tanco. Sento fred. Un ball extern mou el meu cos, i en canvi jo no em puc moure. Intento recuperar els braços com ho he fet anteriorment amb els ulls, però aquest no em fan cas. Estan morts. Estic morta potser? És aquesta la sensació que t’atrapa quan deixes aquest mon? En canvi puc pensar. Puc respirar.
Vull saber què passa però em fa por mirar. Sento els peus morts, com si fes temps que la sang hagués decidit no passejar-se per ells. Sento les cames dormides, estan encongides i els genolls toquen els meus pits. La posició fetal.
Haig de fer-ho, haig de mirar. Ser valenta i obrir els ulls, descobrir el que m’envolta, què és el que em m’atrapa sense deixar-me moure.
Torno a fer l’esforç i aquesta vegada ja no sento mal. Un líquid em rodeja. Ara entenc el moviment compassat que te el meu cos. Sembla el mar. M’invento una olor, olor de sorra i mar, olor de pau, de festa, de vacances, de malenconia, d’amor, i sense adonar-me somric. La pell em tiba, els músculs de la cara estan adormits, i el mal em fa despendre una llàgrima. Salada, com el mar.
Puc sentir el mal, i en canvi em sento feliç. Intento recordar el meu passat, i a la meva ment no hi ha res. Què hi faig en aquest espai reduït sense poder-me moure envoltada d’aigua? Qui soc? El meu cervell també està garratibat i no aconsegueixo trobar-me en ell. De cop sento veus. Com si fora del meu mar hi hagués algú. El silenci s’ha trencat, potser si escolto entendré què passa, qui soc, què hi faig allà tancada, sense poder-me moure, rodejada d’aigua.
Un moviment brusc em colpeja. Tinc por, qui hi ha aquí fora, potser una bèstia gran que m’empeny per traure’m d’aquí, potser un animal que em vol cruspir.
Un altre moviment brusc, més por.
De cop els moviments es van succeint amb un compàs, com si d’una cançó es tractes. No passa res, inclòs podria dir que és agradable aquest ball que em fa moure tota com si fos un bloc.
Una llum, una llum entra en el meu mar particular, potser estic a la superfície, aviat veuré la sorra, la platja, aviat sentiré sobre el cos la brisa del mar.
Déu que és això! Algú m’empeny, i la llum cada vegada és més forta, més llum, més soroll, més por, més mal. Qui ets? Deixa’m aquí dintre, no se on soc però estic bé.
Però ja no hi ha marxa enrera, soc fora, ja no hi aigua ni pau, i un cop fort em fa cridar, sento per primer cop la meva veu, juntament amb una altra que diu:
_ Has tingut una nena preciosa.
sondelletres 