La noia del tren

La mira amb intensitat. Mai una dona l’havia mirada així. Deu tenir uns vint anys, porta un piercing al llavi que surt de la part central i s’aixeca en un aro abraçant la carn molsuda de la seva boca. L’Alba es ruboritza, primer pensa que potser es coneixen, alguna amiga de la seva filla, però després de repassar mentalment la imatge d’aquella noia està segura que és la primera vegada que la veu. La recordaria, el forat al llavi, el tatuatge que puja pel seu coll amagant-se darrera l’orella . Mai. L’Alba no havia vist mai abans, aquella noia. Potser és ella qui es confon, fet i fet les dones de quaranta anys deuen semblar totes iguals per a les criatures de vint.

Una mica de musica

Si et fa mandra llegir, pots escoltar

Es confon, n’està segura. Ha deixat d’observar-la, quin descans i quina angoixa alhora, li agradava aquella mirada sobre la seva pell, la feia sentir diferent, atractiva. Ara és l’Alba qui se la mira, aprofita la foscor d’un túnel per observar el reflex de l’altra a la finestra. És molt bonica, més aviat salvatge amb aquests cabells tan curts. Du una samarreta de tirants que li queda molt grossa. Ara es recolza cap a davant, el jersei s’inclina i sota l’aixella pot entreveure l’inici d’un pit jove. De sobte es troba desitjant veure els pits nus d’aquella joveneta. Des de quan li agraden les dones?
S’ha acabat el viatge, totes dues baixen del tren i es perden entre la immensitat de gent que s’agombola a la sortida.

Ha passat una setmana i tot i que no s’han vist no ha pogut treure del seu cos la sensació estranya que se li va posar el primer dia. Sense voler l’ha buscada per la ciutat, a les botigues, la Rambla, la platja, però no l’ha trobada. Va decidir oblidar-la. Quina bestiesa, a la seva edat! I allà està ella mirant-se-la com si fos un noi atractiu. Pensa en dir-li alguna cosa, però què i, perquè. Avui du una faldilla curta, no li pot treure els ulls de les cames, té uns dits molt bonics, extremadament femenins que contraresten amb la pintura negra amb formes estranyes, i la calavera tatuada que li rodeja el peu. L’Alba li recorre les cames amb la mirada, primer els dits, el turmell, una mica més amunt, i quan la seva vista és a punt de xocar amb el tros de roba que la cobreix, com en un regal, aquella noia descreua i torna a creuar les cames. Anuncien Vilanova i la Geltrú, tornen a arribar a destí, però aquesta vegada, l’Alba no sap massa si de manera intencionada, els seus cossos es freguen una estona abans de poder passar pel cancel•lador de bitllets, avui adora aquella màquina. Vol que el temps s’aturi, nota com la part esquerra d’aquella noia frega amb la seva part dreta, i sent al coll la respiració. Ella aguanta la seva, voldria que el temps s’aturés però les màquines van obrint-se una a una fent la seva separació inevitable.

Aquesta vegada no és una setmana sinó dues les que triguen a tornar-se a trobar, l’Alba fa dies que ha deixat de buscar-la amb la mirada tot i que el seu cap encara balla amb ella. La part dreta del seu cos, aquella que va merèixer el contacte de l’altra, està adormida, sembla com si hagués quedat morta després de la intensitat del tacte. L’Alba està llegint el diari quan nota que una cama toca la seva, es col•loca recta al seient perquè el company de viatge pugui seure bé, i mira al davant; és ella, li fa un somriure i li demana disculpes, l’Alba, li torna. Cama contra cama, no pensa moure’s, vol ser tocada tota l’estona, tot el viatge, la resta de la seva vida. Aquella cama li fa sentir una escalfor a la cara, li fa notar una calor a l’entrecuix, i humitat a les calces. Ja no recorda el temps que feia que l’excitació no se li feia present tant ràpid. Col•loca la bossa entre les cames, i prem una mica allà on l’escalfor creix. Tanca els ulls, el sol li acarona la cara, i per un moment oblida on és.
Vilanova i la Geltrú, torna a dir el megàfon.

L’Alba està amoïnada, la cara d’aquella noia se li fa present una i altra vegada, a la finestra del tren, quan dorm, mentre fa l’amor amb el seu home… No entén res, no sap què li passa, comença a dubtar de la seva inclinació sexual, li sembla estrany no haver notat res fins aleshores, cap símptoma, cap enamorament femení, ni tant sols a l’adolescència o als jocs infantils.
Un mes, la seva agenda diu que fa un mes que no veu aquella noia, i com més llunyana és la seva presència, més elevat és el seu desig de trobar-la, la seva dependència. Recorda un llibre en el que una dona s’enamora d’un jove en una nit, i fuig amb ell deixant el seu home i fills. Ara ja l’entén, entén la passió, el desig, l’addicció.
Avui el tren és més ple que mai, la Renfe ha tornat a fer de les seves i ha deixat tres hores sense transport de Barcelona a Sant Vicens, l’Alba està desesperada, justament avui que ja havia perdut una hora a la feina perquè no aconseguia concentrar-se en finalitzar el projecte que havia de presentar l’endemà, justament avui, que estava més cansada que mai, que el seu diari deia dos mesos d’ençà de l’ultima carícia real a la seva pell, justament avui que havia decidit començar l’inici de l’oblit, el tren decideix no fer-se present fins les 10 de la nit. Ha trucat a casa i els ha dit que no l’esperin, que si es fa molt tard es quedarà a dormir en alguna pensió de Barcelona, l’endemà ha d’ésser puntual a les vuit. Però el tren arriba, i després d’una baralla cos a cos, aconsegueix un lloc dreta entre la multitud. Tal i com va el tren potser no arribarà fins a les 12 a casa, però prefereix el seu llit ni que sigui cinc hores. S’agafa a la barra que hi ha a la part alta del vagó i nota com cada una de les seves molècules està recolzada en el cos d’algú altre, tanca els ulls, i agafa fort la seva bossa, tant de contacte corporal la neguiteja, potser s’hauria hagut de quedar a Barcelona, potser era millor idea, aquest és el seu pensament fins que nota com una mà l’agafa per la cintura per evitar caure en un sotrac del tren, la mà li crema la pell durant dècimes de segon, i abans d’obrir els ulls, desitja amb totes les seves forces que sigui ella. Ho és. Es miren, es somriuen, perdona, diu, es que no arribo a la barra, no t’amoïnis, quedat agafada a mi si ho necessites. I la mà de la noia s’agafa a la pell de l’Alba, sota la brusa, en aquell espai que queda al descobert perque el braç agafat a la barra tiba sense remei la roba d’aquella banda del cos. La mà toca la pell, l’Alba vol mirar-la però li fa vergonya i prefereix sentir aquell contacte, anular tots els seus sentits i donar prioritat al tacte. Els dits de la noia es mouen, com si estiguessin tocant una cançó apresa a piano, els dits de la noia pugen una mica i assoleixen la roba interior just en el moment en què el tren arriba a sants, algunes persones, molt poques aconsegueixen introduir-se en el vagó ple, i això provoca que elles encara s’hagin d’apropar una mica més. Cos a cos, les mans acaronant la roba interior que es troba sota del braç, ningú les veu. El tren para a Bellvitge, algú es queixa perque aquell tren es farà etern parant a totes les estacions, i l’Alba somriu amb la idea de poder allargar una mica més aquell estat. Nota com una mà va passat per sota la brusa i es dirigeix a acaronar el seu pit, els mugrons ja esperen, durs, el contacte, i la resta del cos gaudeix de la proximitat de l’altre. Es sent desmaiar quan aquell dit fa cercles al voltant del seu pit, festejant el mugró tens, que espera, gairebé cridant, una part de carícies. L’Alba te els ulls tancats, no sent res, no sent les queixes, la calor, no sent el nom de les estacions, només es preocupa per no desmaiar-se de plaer i nota com el cor li batega enmig de les cames. Gairebé una hora que per ella són instants, les col•loca a Castelldefels. El vagó queda suficientment buit perque el seu contacte no sigui necessari i la mà que gairebé formava part del seu cos, es separa produint-li fred. Ara obra els ulls, l’Alba no vol que l’altra desaparegui, vol mantenir el contacte, ni que sigui el de la mirada, es miren força estona, sense deixar-se anar, sense perdre’s en cap altra imatge que no sigui la de la seva cara. Es miren, i quan la porta del tren s’obra a Garraf, la noia li fa un sí amb la mirada, s’apropa a la porta, baixa, i l’Alba no pot fer més que seguir-la. Gairebé no ha sortit ningú, l’estació és deserta.
L’Alba camina, segueix una noia d’aproximadament vint anys que es dirigeix a la platja, l’Alba no pensa, deixa que la brisa del mar jugui amb el seu cabell, i deixa que aquella nena jugui amb el seu cos. Es deixa anar.
Una casa petita prop del mar és el destí final, no ha parat de seguir-la però d’ençà que han deixat l’estació, la noia no l’ha tornat a mirar, ara ho fa, la somriu, i obre una porta que tanca quan l’Alba ja ha entrat. Doble volta de clau, un candau, i una balda que passa amb molta cura. No es parlen, senzillament s’apropen, uneixen els seus cossos i fan desaparèixer una a una les peces que s’interposen la seu contacte.
L’Alba fa l’amor per primera vegada amb una dona, i sent quelcom diferent que no havia sentit abans, sent pau i plaer. Es sent que com quan ha begut, com si estigués borratxa d’amor pel cos d’aquella noia.
Un despertador sona, són les 7, i l’Alba s’aixeca. Per un moment no sap on és, instants més tard recorda. Al costat del llit hi ha un café amb llet, unes torrades i una carta, ni rastre de la noia. Recorda que ni tant sols sap com es diu.
Mentre obre la carta l’estomac se li fa petit com si sabés que hi haurà a l’altra banda, i a l’altra banda no hi ha res. Només quatre ratlles:
Ja fa temps que t’estimo, he intentat oblidar-te però el destí, no m’ha volgut ajudar, em vaig enamorar de tu, avui fa justament dos anys, quan tornaves amb el teu home de Barcelona, vas seure davant meu i jo vaig acariciar la teva cama tot el camí. Ahir em vaig deixar estimar, potser per trencar un cicle, potser per fer un principi i un final rodó, potser per poder tenir una foto de la teva nuesa, potser per poder enyorar havent tingut. Potser per tu va ser un error, per mi el principi d’un final.
La carta estava sense signar, sense res més.
L’Alba només va poder pensar una cosa, com podria continuar la seva vida, a partir d’aquell instant.