L’illa

L’illa serà el seu punt d’arribada, i a l’hora el punt de sortida, l’illa li permetrà crear una nova jo. Un lloc petit on ningú la conegui, on pugui deixar de ser la Carme, la solterona, la filla del fuster, i en quatre dies pugui ser la estrangera, potser la Vilanovina, o en tot cas la Barcelonina, filla d’algun pare llunyà, i més que solterona potser, moderna.

Imatge cedida per David Puig

Si et fa mandra llegir, pots escoltar

La Carme ja fa temps que estalvia pel viatge, ja fa temps que canta “volando volando” i “el vuelo 502 que despegó de Madrid”. Tres anys repetint cada matí metre camina cap a l’estació les mateixes notes, les notes que l’ajuden a avançar, a netejar, a tornar a casa, i a viure per viure.
Ja falta poc, tot just dues setmanes, el divendres 29 de maig de 1969 sortirà de casa, com cada dia, i pujarà al tren, com cada dia. Però aquesta vegada no es canviarà, no es posarà la roba de la neteja, i el seu tren, per fí, es mourà.
Ha somiat tantes vegades el moviment del tren, les vistes de les finestres, els companys de viatge, el mareig de moure’s cap a altres mons, de perdre l’arrelament, de desenganxar-se de la terra presonera.
El 29 renaixerà i es convertirà en Penèlope però una Penèlope diferent a la de Serrat, una Penèlope que cerca el seu Ulises, que travessa el mar per trobar-lo, però sobretot per trobar-se. Li encanta aquest nom, Penèlope, Penèlope serà una dona segura, serà algú, Penèlope deixarà empremta, i tots la coneixeran.

Ulisses, els seus pares li havien posat de nom Ulisses, i el senyor del registre va ser el primer en riure-se’n d’ell, gairebé no havia començat a respirar i el seu nom ja començava a marcar-li la vida. Ulisses. No entenia en quin moment ells havien decidit amargar-li l’existència, segurament molt abans que ell nasqués, segurament en el moment en que la mare va notar la primera patada en el seu interior van decidir fer d’ell un noi diferent, i per si ell sol no se’n sortia, com ajuda, un nom especial. Ulisses.
L’Ulisses estava cansat de cridar l’atenció, de ser un home de nom inoblidable, de ser conegut per ser reconegut, de ser el Rei de Ítaca. L’Ulisses estava cansat d’haver d’ensenyar el seu document per acreditar el seu nom, de confirmar que no és una broma allò que fa tanta gràcia. L’Ulisses només volia ser un més.
Mira el seu mapa dia rera dia i compta la distància, primer amb pams, desprès amb metres i finalment en kilòmetres. Vol estar segur, vol tenir la certesa que allò és prou lluny com per que qualsevol que el conegui pugui arribar.
És la seva illa, l’illa dels seus somnis, una illa allunyada, una illa que li permetrà deixar de ser ell, i potser passar a un Joan com tant d’altres. L’illa serà la seva salvació. El punt de sortida, o potser el punt d’arribada. El dia 29 de maig, un divendres, sortirà de casa amb poca cosa més que la roba posada i un bitllet d’avió a la cartera, un bitllet sense tornada, amb destí definit indefinidament, el bitllet de la salvació, la seva entrada al cel, la carta amagada a la butxaca, el seu as del triomf.

El despertador sona com sempre, i per la finestra s’escola un primer raig de sol tímid que anuncia que la calor s’està apropant. La Carme s’aixeca i somriu, es col•loca uns texans i una samarreta verda que fa conjunt amb els seus ulls i amaga, al fons de l’armari la seva roba de treball, en el seu lloc desa a la motxilla quatre peces de roba, un parell d’arracades, una colònia i un raspall de dents. No necessita res més. Surt de casa. No li diu adéu a la seva mare. No s’acomiada del seu pare. No ho fa mai abans d’anar a treballar.

Un cop de porta treu a Ulisses d’allà on hi va a parar cada nit, els seus somnis. S’aixeca i mentre somriu, posa a la cartera els diners estalviats i el bitxet. Li fa un petó a la mare, com cada matí; i com cada matí, es veu el suc de taronja que ella li ha preparat. En el fons li sap greu, però ja no hi ha volta enrere, ara no pot fer més que marxar. Adéu Ulisses, li diu la mare, i ell repeteix cap al seu interior, sí Ulisses, adéu, i s’acomiada també d’ell mateix. Hola Joan Sau Calella.

El vol 502 és a punt de sortir, la majoria dels viatgers són parelles o famílies que fan unes prevacances, només a la tercera filera dos estranys s’asseuen un al costat de l’altra. Ella el mira de reüll, que n’és de guapo aquell noi, pensa, i passa els seus dits per entre els llargs cabells negres que li cauen esquena avall. Ell encara no s’ha adonat de la seva existència, però al traure’s la jaqueta, sense voler li dona un cop amb la mà. Perdona, li diu, i ella li somriu amb un somriure diferent, amb el somriure de l’altra de la Penèlope.
Què n’és de guapa aquesta noia, quins ulls més verds! Durant vint minuts es miren, es rosen, gairebé es toquen, i es somriuen mirant el reflex de l’altre en el vidre de la finestreta. En un moment de valentia ell li toca la mà i li diu:
_ Perdona, com et dius?
_ Penèlope, i tu?
Ell dubta per uns instants, però acaba veient la veritat, la juguesca del destí, i apropant-li la mà respon.
_ Encara que no t’ho creguis, Ulisses.