El petó

Puja pel carrer unió, i els veu.
Deuen tenir catorze, màxim setze anys, i estan tant abraçats que en un primer moment ha pensat que era un sol cos, però al anar-se apropant, la massa s’ha desdibuixat creant dues persones unides, en una sola, per la boca.
Es fan un petó, un petó de durada indeterminada, una besada sense fi, a ella li cau el cap enrere, ell l’abraça com si fos l’ultima cosa que hagués de fer al mon, i tots dos es desfan en un petó que deixa bocabadat tothom que passa pel costat.
Els enamorats són a la parada del bus i mentre l’observadora espera, i mira, un senyor s’asseu al seu costat i també observa l’infinit petó. El senyor sospira, D’enyorança. La senyora perd una llàgrima, de desamor. La parella asseguda entre els dos, de sobte, s’aixeca i se’n va, deixant, un rastre d’amor al banc. Els estranys es miren i no poden evitar apropar-se i gairebé sense adonar-se’n, fer-se un interminable i llarg petó que deixa bocabadat a tothom que passa pel costat. A ella li cau el cap enrere i ell l’abraça com si fos l’última cosa que hagués de fer al món.

Cinquanta ombres d’en Grey

Intentava resistir-me a llegir-lo, però per una d’aquelles casualitats, el llibre va caure a les meves mans. Algú que vulgui ser un bon cuiner ha de tastar diferents tipus de cuina, vaig pensar, així que ja que no havia hagut de fer cap despesa en aquell material, (sort!) em vaig disposar com el millor aprenent de cuiner a fer cua en el local de moda ple a vesar, i aprendre com s’ha de fer per ser numero u en vendes.
Hi ha quelcom pel que s’ha de felicitar a la senyora James, això sí, i és per haver posat a moltes no lectores davant les lletres, i mai és de criticar la feina de crear adeptes a la lectura, persones entregades als llibres, que facin que el noble ofici d’escriure pugui continuar existint, així que E.L. James, donis per felicitada, i ara vaig a per tu, i perdona que et parli amb aquestes confiances.
La idea és bona, llàstima que no se m’hagi acudit abans a mi, la combinació de novel•la rosa amb sexe dur, la nena innocent i el noi experimentat, luxe, diners, amor, … què més pot demanar un còctel? Que el bàrman o la bargirl, no serem sexistes ara, sàpiga posar els ingredients amb gràcia i també sacsejar amb ritme. L’excés de llavis mossegats, d’ulls posats en blancs, de deesses que ballen dins el cap de la protagonista, juntament amb un empatx de bellesa del protagonista i de qualsevol de les altres persones que apareixen, fins el moment, (he de dir que encara em falten 100 pàgines per acabar i encara no he trobat una persona normal, vull dir, una persona resultona, o potser una mica grassa, o baixeta, o senzillament poc agraciada, en les línies) crea una combinació des del meu punt de vista, grollera.
He de dir que no hauré de fer esforços per acabar-la, i no per que pensi deixar de llegir-la, sinó que l’acabaré, crec que per parlar d’alguna cosa s’ha d’haver tastat, sinó per que es llegeix gairebé sense llegir-se, i aquí suposo està la gràcia, que és lleugera com veure aigua de l’aixeta, E.L. James, llàstima que tenint els ingredients no ho hagis fet millor. Espero que siguis, senzillament el primer clau de moltes iniciades al sexe real de la lectura.

El conte

La meva germana m’havia dit, en llegir l’ultim conte penjat a la web, que m’estava repetint. Les paraules es van convertir en fines agulles que em van traspassar el cervell; em van caure com un raig d’aigua freda i vaig notar com relliscaven en forma de gotes de suor per les meves aixelles. Què podia fer per escriure alguna cosa diferent? Podria escriure una altre cosa si deixava de ser jo, així que em vaig disposar a l’operació. Havia vist alguna cosa semblant en una pel·lícula, camisa de quadres, pits embenats, tot i que no hi havia massa a dissimular, la joguina sexual penjada de la cintura, i els cabells tallats al 2, una cervesa a la mà i una cigarreta a la boca que em feia tancar l’ull esquerra amb el fum. Vaig tocar-me allà on es suposava que tenia les joies de la corona i vaig pitjar el teclat sense gairebé ni mirar que era el que la pantalla reflectia.

A la meva germana tampoc no li agradaria només havien sortit esports.

Ella ho sabia

Ella ho sabia. Sabia que avui tu i jo ens abraçaríem, que compartiríem el llit.
Ha estat genial, oi? Quan hi ha quelcom que et fa mal, quelcom que et trenca l’ànima, quan el cor perd el seu bategar constant perquè res no funciona com ho hauria de fer, el sexe és millor. No trobes?

Ella ho sabia, foto, I. Gràcia

Maridos

Angeles Mastretta: Maridos

“Mil años de vida juntos conducen a una comprensión del otro que a veces parece idiotez, pero que muchas otras es entendimiento de que la vida dura demasiado como para resistirse a sazonar la mejor de las comidas trayendo a casa un poco de la sal que tiene lo prohibido. Ella sabia perfectamente el sabor de esa sal y a veces lo echaba tanto de menos que le gustaba llorar para comerse las lágrimas, que algo de salado tienen”

No m’agraden els llibres de contes, o més aviat, no llegeixo llibres d’històries curtes, tinc més afició per perdre’m entre les lletres de les novel·les, però Maridos està fet de poemes, d’històries on tot i que el fet explicat sigui el centre, la col·locació de les paraules, és sens dubte el més important. Històries de dones, però principalment les històries dels homes que acompanyen a aquestes dones, l’amor, la infidelitat, el costum, la vida en parella, la mort de l’amor, el renaixement, parelles consolidades, parelles tot just iniciades es troben lluitant en un discurs de comparacions excel·lents, de metàfores ingenioses. Un llibre que et fa adorar les paraules un llibre en clau d’humor.

 

“Soñó que se encontraba con la novia de su marido y no la mataba”

 

“Alguna vez despertar y levantarse fueron dos verbos en uno”

 

“…murió al amanecer de un dia sin memoria”