h1

Teresa

Novembre 20, 2012

Teresa fa temps que no és feliç, fa tant de temps, que ja gairebé no recorda què vol dir la felicitat.
Viu a Arcavell, un petit poble de cases de pedra, a la muntanya, a mig camí entre Andorra i Catalunya.
Teresa va nàixer allà i es podria comptar amb els dits d’una mà les vegades que ha deixat el poble per anar a la ciutat. Recorda un viatge a la Seu d’Urgell, la possibilitat d’estudiar, de relacionar-se, i recorda també la frustració, quan el seu pare va sentenciar que a ella no li calia estudiar, només era una dona i l’únic que li calia era trobar un bon home que en tingués cura.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

Imatge cedida per Nit Victorio Segura


Si et fa mandra llegir, pots escoltar

Ell, li va trobar l’home.

Teresa té setanta anys, però ningú no ho diria. Té cura del bestiar, del tros de terra que li dóna el necessari per subsistir, del seu home i de la casa.
És prima, el seu cos, que mai va voler donar-li un fill ha conservat gairebé les mateixes formes de l’adolescència, no te gaire pit, ni malucs, i despullada, tot i la pell arrugada no sembla una dona gran. La roba però, la delata, sempre amb una faldilla i una brusa negres els cabells completament grisos recollits en un monyo, i unes espardenyes que l’imprimeixen una divertida imatge catalana. Teresa vesteix de negra d’ençà que va morir la mare, primer pel dol, i després per costum.

Als deu anys a Teresa li va caure aigua bullint a la part dreta de la cara, el braç i el pit, va ser per això que el seu pare va haver-li de buscar un marit, va ser per això que es va acabar casant amb un vidu d’un poble proper, i va ser per això que va deixar de saber què era la felicitat, que va tenir una vida diferent a la que ella somiava.

Teresa té enveja, enveja les dones d’ara, les que veu a la televisió, independents, sense necessitat de donar explicacions a ningú, sense lligams. Si el seu pare hagués mort abans que la mare les coses haguessin estat diferents, la mare era moderna, no l’hagués obligat a casar-se, la mare sabia que ella no necessitava un home per viure, que se’n podia sortir tota sola.

Tenia mitja cara cremada, l’orella, el llavi i el nas havien quedat deformats, era com veure dues persones diferents, per un costat la Teresa guapa, per l’altre la deformada. Amb els anys però, havia acabat guanyant, les cremades s’havien barrejat amb les arrugues i ja no semblava un ésser estrany.

Has tingut sort, li va dir el seu pare el dia que va començar aquell malson. Has tingut sort he trobat un senyor vidu, que està disposat a casar-se amb tu. Aniràs a viure amb ell i jo ja em podré morir tranquil, ell et cuidarà. Teresa recorda com va plorar, ella només tenia vint anys, i aquell home quaranta-cinc. Va plorar, va pregar, va suplicar-li al seu pare que no li fes allò, però ell estava segur que era pel seu bé, estava segur que amb un home al seu costat no li faltaria de res. En un instant de lucidesa el seu pare va accedir a un dels precs de la Teresa, si s’havia de casar amb aquell home que no coneixia de res, si havia de compartir el llit i la casa, volia fer-ho al seu terreny. Va dir-li, si us plau pare que vingui ell, vull quedar-me a casa nostra, no vull marxar d’Arcavell aquí hi tinc els amics, i el seu pare va cedir, durant tres anys van viure els tres plegats, i després, ell va morir. Aquí va començar el seu infern.

El seu home volia un fill, era el seu màxim desig i per això, i la penetrava amb violència un parell de cops per setmana sense demanar-li permís, sense saber si ella volia o en tenia ganes, però el pitjor no era això, el pitjor eren els cops que li regalava cada vegada que s’adonava que no havia quedat embarassada, cada vegada que ella li fallava, mai no va pensar que la causa podia estar ell. No havia tingut cap fill amb el seu primer matrimoni i la descendència va ser un dels motius que el van portar a casar-se amb aquella noia deforme. El seu home l’obligava a posar-se sempre del costat bo, a no ensenyar-li la cara cremada, i la Teresa va aprendre a viure de costat. Però quan ell li pegava, quan deixava anar tota la seva frustració sobre el cos d’aquella noia, ho feia damunt la Teresa cremada, damunt de les parts del seu cos que absorbien el dolor, on les marques no eren res més que la prolongació d’altres marques més profundes.

Teresa només tenia una hora de tranquil•litat al dia, el que més s’assemblava a la felicitat, una hora curta que passava al “niu del soldat” una construcció de formigó que hi havia pujant per la carretera cap a la serra. Allà portava els seus llibres, i s’endinsava en aquells mons imaginaris que la feien marxar de la realitat. Hi anava sense que ell s’adonés i portava d’amagat algun llibre que la Pepita, una bona amiga, li feia arribar. La Pepita era el seu contacte amb el mon exterior, li pujava tot allò que necessitava de la ciutat, va ser ella qui li va fer arribar la ràdio, i més tard el televisor.

Avui Teresa fa setanta anys, i les coses amb el temps s’han anat calmant, ja no ha de sentir el cos pesant de l’home a damunt del seu, i tot i que de tant en tant alguna mà va a parar-li a la cara ferint-la un poc, ja no li fa tant de mal, una mica perque ell ha perdut la força i una mica perque ella ja fa temps que s’hi ha acostumat.

Teresa mesura la seva vida, es mira al mirall i veu com s’ha fet de gran, pensa que ha tingut una vida trista, i que potser quan mori si hi ha justícia serà feliç. Recorda aquella nit en què es va enamorar, creia que enamorar-se devia ser alguna cosa semblant al que ella va sentir. Va ser per festa major, un primer d’agost mentre estava a la plaça ballant amb la Pepita, un jove se li va apropar. Ell tenia com a molt trenta anys, i ella gairebé cinquanta i la va treure a ballar. La Teresa va sentir la remor del poble, i més tard amb els batecs del seu cor ja no va sentir res més, només la veu d’ell que li deia com n’era de maca.
Només va ser una vegada, una nit. El va veure tres cops més, els tres a la plaça, i gairebé no va gosar mirar-lo ni tampoc va gosar saludar. L’últim dia jugava amb els petits a futbol quan un parell de mares escandalitzades van sortir cridant i es van emportar els nens a casa. Més tard la Pepita li va explicar, era un contrabandista, s’hi estava allà esperant que arribés el cotxe per passar la mercaderia que havia portat caminant a l’altra banda de la frontera, i la Teresa va pensar, quina vida més emocionant. Mesos més tard la Pepita li va explicar que corrien rumors que l’havien detingut, i ella s’hi va sentir molt propera, ella també estava presonera.

Teresa fa enrere amb el temps, ara balla amb el contrabandista, mai va saber com es deia, tenia cara de Ricard, i li posa aquest nom en el seu cervell, balla amb ell i li diu Ricard porta’m lluny d’aquí, i aleshores la seva vida canvia i ja no ha d’aguantar més aquell home que la maltracta i ja no ha de ser més una criada perque a partir d’aquell moment tot el que fa ho fa per amor, i marxa agafant el camí prohibit i va parar a un altre país, i allà fa una nova vida.
Teresa fa enrere un altre cop però aquesta vegada fa més lluny, en el dia que es va truncar la seva vida, i l’aigua no bull, i l’aigua no cau, ni li crema la cara, i ella és una jove guapa que no necessita de misericòrdia per enamorar.
Però Teresa no pot tornar enrere i ha de mirar endavant.

Fa vint anys que pensa que ell aviat morirà, però aquella bestia s’aferra a la terra amb una força sense sentit i continua amargant-li l’existència, pensa que si segueix així l’enterrarà a ella, si segueix així li acabarà de tirar la terra per damunt encara que ella sigui viva.
Ahir es va posar pitjor, ja no pot moure’s del llit i el metge li ha dit que li ha de posar bolquers, com si fos un nen petit que necessita protecció, ara a sobre li ha de fer de mare, que n’és de graciós el destí.

Avui la Teresa fa setanta anys, i asseguda a la plaça del poble sent com aquella bèstia la crida des de casa, pensa fer-lo patir una mica, per molt que faci ella, mai el superarà, i mentre sent de fons els crits, torna a anar al passat, entra sense que ningú s’adoni a l’escola, hi ha pocs nois, alguns han anat al camp, d’altres a vendre conills, i el professor que ha vingut de lluny i que no parla català li diu que entri, ella és una bona alumna, i ell se l’aprecia, li fa un manyoc als cabells i li diu que segui, ella agafa un llibre i, com ara, s’endinsa en una història que no és la seva i se’n va lluny del seu cos.

La Pepita se li ha apropat, què no sents el teu home? Li diu, i ella torna a la realitat. Vés a veure què vol, o ens tornarà a tots bojos. La Teresa la somriu i marxa amb el cap cot a casa, quan ell sent la porta deixa de bramar, l’únic que vol es tenir-la controlada, que no marxi, que no el deixi sol, vol que estigui allà quan ell mori, no vol que la mort l’atrapi sol.

Teresa treu el cap per la finestra, les muntanyes continuen estant allà, les vaques a munt, el seu tros de terra, l’església, i a l’entrada del poble el cementiri. Allà hi ha el poc que queda de la seva família, la de veritat, la sang de la seva sang. S’enyora dels pares i s’apropa a la seva habitació, resta igual que el dia que el pare va morir, la mateixa fredor, i allà entre les rajoles aquell petit secret.

En els tres anys que van conviure amb el seu pare, ell es va adonar de l’error, però ja no hi havia remei, ja estaven casats i no hi havia camí de tornada, l’únic consell que el seu pare va saber donar-li va ser, filla, no el facis enfadar, has de creure al teu home per això t’hi has casat, per respectar-lo, per servir-lo i per tenir-ne cura, si tu fas així, ell també ho farà.
El dia de la mort del pare mentre aquest agonitzava al llit i la Teresa es debatia entre l’odi i l’amor que li tenia, ell li va ensenyar on guardava els diners per si les coses no anaven bé.

La Pepita la va ajudar quan va arribar el canvi de moneda, ella li donava pessetes per fer les compres i l’altra li tornava euros, i durant un any van estar, eixugant aquells estalvis i canviant-los pels diners que el seu home li feia arribar. Estalviava tant com podia i aquell raconet s’havia anat fent cada vegada més gran, aquells diners la feien sentir segura.

Havia tingut mala sort, es deia una i altra vegada, havia tingut mala sort i no podia fer res per canviar-ho, era el seu destí, acabar aquella vida que no havia gaudit ni un sol instant. I mentre pensava això el cel es va posar negre, es va enfosquir com si hagués arribat la nit, i de cop uns llamps van tornar a il•luminar el paisatge, el vent va fer colpejar totes les portes de casa, les finestres picaven entre elles fent un soroll infernal, però ella no es va moure de l’habitació dels pares, allà s’hi sentia segura, allà no podia atrapar-la cap llamp, ni la pluja, i ara que aquella bestia no caminava, tampoc ell podia atrapar-la. Va pensar en posar-se sota la pluja i va sortir al balcó, l’aigua la va amarar i va tenir fred, i després calor. Va sortir al carrer, va caminar fins a estar en mig de dos arbres, es va posar allà desafiant el destí i quan gairebé estava a punt de modificar la seva vida va començar a corre, no va parar fins arribar a la plaça i quan va ser-hi allà ho va veure clar, va veure un llamp caure al ben mig d’aquells dos arbres, i aleshores ho va entendre tot, va entendre el destí, va entendre la vida, i va entendre que no podia continuar així.

Per uns instants ella havia canviat el seu destí, va fer perillar la seva vida i després es va salvar, encara es podia salvar si volia, encara podia salvar a aquella vella de setanta anys que no sabia res del mon real, que no sabia res de la vida fora de la de la dels seus animals, la del seu hort, la vida que es desprenia d’aquell poble, i aleshores va decidir fer-ho.

Va tornar a casa, cansada i alhora revitalitzada per la sola idea del canvi, per la sola idea de trencar amb aquella absurda vida, i mentre l’aigua queia del seu cos per quedar atrapada entre les fustes del terra de la casa, el somriure s’anava apropiant de la seva cara. Potser estava boja, potser tampoc no seria feliç però si més no ho hauria intentat.

Va esperar, va esperar que ell dormís, amb les 8 hores de son que ell li donava de descans tenia prou, i quan la son se li va fer present va preparar la seva bossa, es va posar una faldilla verda de quan tenia setze anys que increïblement encara li cabia, i va guardar aquells estalvis en un farcell que es va lligar a la cintura. Es va deslligar els cabells, li arribaven a la cintura, i amb un cop sec de tisora els va ser desaparèixer, va deixar la faldilla negra i aquells cabells grisos al mig de la plaça lligats amb una corda. Era el seu llegat.

Adéu Pepita va dir, adéu Arcavell, la seva terra i la seva amiga les úniques coses que li quedaven al mon que ella estimava. I mentre li queia una llàgrima va murmurar, espero que m’entengueu.

Va agafar un dels camins que els contrabandistes feien servir per passar d’Andorra al poble i amb una llanterna i sense por del que li pogués passar va començar el camí, un camí cap a una nova vida, un camí cap a una vida que si més no seria diferent, mai no es podria retreure que no ho havia intentat, i qui sap si en aquell viatge entre muntanyes no trobaria al seu Ricard el contrabandista ballador que una nit la va fer sentir la dona més guapa del mon.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: