La mà suïcida

Foto: I. Gràcia

El el moment en què l’anestèsia li va fer efecte, en el moment que va deixar de sentir el dolor horrible de la manca de mà, va adonar-se’n que s’havia equivocat.
Primer ho va veure clar, si eliminava aquella part del cos que li provocava, si es tallava la mà, faria desaparèixer les lletres que sense demanar-li aquella inútil deixava marcades al paper, un monyó no li permetria escriure, un monyó evitaria l’angoixa de ser rebutjat una i altre vegada per les editorials. Sense mà s’havia acabat l’escriptor.
Va agafar la destral, i amb un estrany i maldestre moviment del braç esquerra la va eliminar.
En el moment en què l’anestèsia li va fer efecte es va adonar que havia matat la part equivocada, per que el seu cap, el seu cervell sense mà seguia dictant-li històries per que ell pogués crear.
Potser hauria d’estar mort per deixar d’inventar.

L’home que em posava calenta

Foto: I. Gracia

L’home que em posava calenta
no era alt ni baix
no era ni guapo ni lleig
era un home normal

l’home que em posava calenta
no jugava al futbol
no escopia al carrer
era un dandi amagat

l’home que em posava calenta
et fulmina quan mira
et desfà quan et toca
et pot fer desmaiar

l’home que em posava calenta
els poemes recita
sap parlar d’amor
és un home especial

però a l’home que em posava calenta
no se’l pot ni tocar
perque a l’home que em posava calenta
els homes li fan tremolar

Aniversari

Aniversari. Foto: I.Gracia

Un conte per celebrar un any plegats. Gràcies a totes i tots per llegir-me, espero que us quedin ganes per un any més. Gràcies de tot cor.

La trobada
Els primers cinc minuts ell va pensar d’ella que era una sobrada, utilitzant un seient pel cul i l’altre pel seu bolso i la jaqueta.
Els primers cinc minuts ella va pensar que ell era més aviat normalet, sense gaire gràcia.
Es van mirar, no podien més que fer-ho estaven davant per davant en els seients d’un tren de rodalies Barcelona — Sant Vicenç, i si no es veien directament ho feien mitjançant el vidre.
Ella es va sentir violenta se la mirava com si fos un bitxo estrany i va treure el llibre per no veure’l
Ell estava incòmode, se’l mirava com si li hagués pres la vida en comptes del seient, i va treure el llibre per no veure-la.
Ella llegia El amante lesbiano, pàgina 69
Ell llegia El amante lesbiano, pàgina 69
Mateixa editorial, mateix format.
Quan es van adonar es van somriure gairebé sense adonar-se’n, i a ell li va semblar que ella era una mica més dolça, i a ella, ell li va semblar una mica més atractiu.
A Sants ell li va cedir el seient a una senyora gran.
Ella li va ajudar a treure’s la jaqueta.
A Castelldefels van tornar a seure davant per davant.
I van parlar.
Primer del llibre.
Després d’altres , altres autors, altres novel·les, de la literatura, de la vida, de les casualitats, i van passar una hora parlant.
Ella s’havia convertit en la dona més tendre, i intel·ligent amb la que ell hagués parlat.
Ell era l’home més sexy amb el que s’havia creuat.
Ella li va rosar una cama.
Ell li va acaronar un braç
I sense adonar-se’n, i sense fer-ho, van fer l’amor amb les paraules, i al acomiadar-se es van quedar amb la sensació d’un sexe ben acabat.

“Hay que follarse las mentes” Dante (Martin H)

90

I l’ultima nota del violí va acompasar-se a aquella fulla, la darrera que queia de l’arbre, ara un tros de fusta solitari. Així acabava la seva novel•la, aquella que havia portat en secret durant els darrers dos anys. L’havia llegit un parell de vegades, i després com si d’una mena de conjur es tractés, va deixar passar noranta dies. Noranta dies sense pensar en ella, fent les coses que havia oblidat de fer mentre escrivia, vivint, vivint la seva vida no la dels seus personatges.
Però quan feia el dia noranta-ú, va repassar-la, va reprendre la història d’aquell xef violinista que havia perdut el cap per un secret mal guardat. Després de tres mesos li va semblar el millor text que havia escrit i va decidir presentar-lo a un concurs, era un concurs petit, amb un reduït premi en metàl•lic que no li donaria ni per pagar una mensualitat de la seva hipoteca, però el seu premi seria sortir mínimament de la foscor.
Noranta dies més tard era el veredicte, el dia 29 de març, el dia en que ell, feia noranta anys. Era la seva ultima oportunitat. Es va vestir, va agafar el metro, va seure en les grades d’aquell teatre i quan va sonar el veredicte el cor se li va aturar havia mort sent ningú.