h1

90

Desembre 5, 2012

I l’ultima nota del violí va acompasar-se a aquella fulla, la darrera que queia de l’arbre, ara un tros de fusta solitari. Així acabava la seva novel•la, aquella que havia portat en secret durant els darrers dos anys. L’havia llegit un parell de vegades, i després com si d’una mena de conjur es tractés, va deixar passar noranta dies. Noranta dies sense pensar en ella, fent les coses que havia oblidat de fer mentre escrivia, vivint, vivint la seva vida no la dels seus personatges.
Però quan feia el dia noranta-ú, va repassar-la, va reprendre la història d’aquell xef violinista que havia perdut el cap per un secret mal guardat. Després de tres mesos li va semblar el millor text que havia escrit i va decidir presentar-lo a un concurs, era un concurs petit, amb un reduït premi en metàl•lic que no li donaria ni per pagar una mensualitat de la seva hipoteca, però el seu premi seria sortir mínimament de la foscor.
Noranta dies més tard era el veredicte, el dia 29 de març, el dia en que ell, feia noranta anys. Era la seva ultima oportunitat. Es va vestir, va agafar el metro, va seure en les grades d’aquell teatre i quan va sonar el veredicte el cor se li va aturar havia mort sent ningú.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: