L’ aniversari

Foto: I. Gracia

Avui fa un any, un any exacte en que ell va posar dins la seva maleta la meva felicitat, i se la va endur per la porta. Un any exacte en què cada quinze dies em quedo sola, sense nens, sense ell. Sola.
Netejar, ordenar, plorar, sobretot plorar, és el que he fet aquests dies d’absència. I avui, per una mena de nostàlgia perduda he obert l’àlbum, el de les fotos d’abans, d’abans dels nens, d’abans de la boda, les fotos d’abans de gairebé tot, i m’he vist, amb el pinzell a la mà i un quadre per pintar. No ho recordava, havia oblidat com m’agradava barrejar colors. Per això avui, el dia de l’aniversari, he comprat un pastís, una espelma, una ampolla de vi, i pintura a l’oli. Avui estic decidida a dibuixar-me una nova vida.

El esglaons

Foto: I. Gracia

Havia decidit pujar aquells esglaons, volia estar a dalt, mirar cap a baix i saber quina era la sensació d’alçada que tants havien explicat. Però pujar esglaons no va ser fàcil. Primer va canviar les faldilles pels pantalons, per escalar van molt millor. Va haver de despenjar-se el nen i la nena dels braços, el pes li prenia agilitat. Més tard va mudar els llavis per uns de tibants, quan es fan esforços és difícil somriure. I finalment quan estava a punt d’arribar, quan la cama esquera s’avançava a la dreta en el seu ascens, va notar una mà que li aturava el cap, que no li deixava avançar, i per defensar-se la va haver d’estirar, un cop eliminada la mà i el seu amo, va acabar de pujar. A dalt es va adonar: en la pujada havia mutat i s’havia convertit en un paio.

Sexe individual

Foto: I.Gracia

Tenia l’ebook a la mà esquerra, i passava, amb aquell petit moviment de dit petjant un botó, pàgina rere pàgina, aquella novel•la famosa.
Estava llegint en Grey, i després dels centenars de comentaris al respecte tant a la feina, a la cua del supermercat, o al metro, havia decidit llegir-la amb una sola mà, per poder fer servir l’altre.
Mentre esperava excitar-se en les primeres cent pàgines, la mà dreta li va quedar adormida a l’entrecuix, gairebé, a punt de gangrena.

La sang negra

Foto: I. Gracia

El inspector Carvalho va mirar estranyat aquell rierol de sang negra que recorria l’habitació. No entenia quina mena de verí o conjur esotèric podia transformar la sang en aquell suc fosc. Va recollir una mostra i la va enviar a analitzar. Dies més tard el inspector Carvalho va tenir els resultats, allò que corria pel terra i que hores abans havia estat corrent pel cos de la dona suïcida, no era sang, sinó tinta. Aleshores ho va entendre tot, Marta, la morta, era una escriptora frustrada a la que li corria tinta per les venes.