El canvi

Foto: Pedro Gonzalez

Té una mirada estranya, com si s’hagués perdut en algun lloc, com si aquella roba, i la guitarra que du a les mans estigués sobreposada. Té una mirada estranya perquè acaba d’aterrar.
Dies enrere mentre anava al banc encotillat en la seva jaqueta i mig ofegat per la corbata negra, la va veure. Una dona etèria, vestida de blanc i amb els cabells tant curts que ningú podria agafar-li. La veu i s’enamora, però no d’ella, sinó de l’expressió d’aquell amb qui parla, ella s’apropa a algú, li diu unes paraules, i a l’altre se l’il·lumina la cara.
La mira durant una setmana seguida, la troba en el mateix espai a la mateixa hora, ella vestida de blanc, i ell amb la jaqueta negra, que l’estreny, i la corbata que l’escanya. Com més la veu més cansat es sent, la veu a ella a punt de volar, i es veu a ell a punt de caure a terra i morir ofegat. I de sobte és recorda, ho recorda, la seva vida anterior, la llibertat sense diners, la seva guitarra oblidada, i es produeix la transformació, Surt de casa amb uns texans, la guitarra sota el braç i es col·loca just a l’espai que ella creua cada matí, i comença a tocar.
La dona passa, se’l mira, és la primera vegada que ho fa, se li apropa i després de fer-li una besada lleu al coll, li diu, ara vas per bon camí, continua per aquí, no deixis la guitarra, no deixis de tocar. I mentre ell somriu corprès d’aquella veritat, un altre que els mira, s’enamora de l’expressió del guitarrista, la que generen les paraules de la dona, que més que caminar, vola.

El descapotable vermell

Foto: Arantza Rodriguez

Compro ànimes, persones interessades trucar a 666 666 666, resava l’anunci que es va obrir de manera espontània mentre cercava feina per Internet.
S’havia escapat a Alemanya intentant fugir de la crisi que se li havia enganxat a les cames com si d’una mala ombra es tractés.
A canvi de què? Va dir-li una veu vermella de dona a l’altre banda del telèfon. Vull tornar al meu poble com un home amb èxit i sempre he volgut un descapotable vermell.
El cotxe, bona roba i un bitllet de 500 euros a la butxaca el van acompanyar en el seu viatge de tornada a casa.

Mentre l’infermer d’urgències se l’emportava, i li queia el bitllet de la butxaca, es va sentir una veu que deia, pobre, ara que s’havia fet ric. I temps més tard van fer una estàtua en el seu honor en aquell espai.

La mort el va atrapar just quan sortia del descapotable aparcat a la plaça del poble. La compradora d’ànimes no podia esperar més.

La tastadora

Es va convertir en tastadora de vins. La més jove tastadora de vins que havia existit mai.
De ben petita ja li captivava el seu color fosc. Filla d’un productor, envoltada d’ampolles negres, tot i la prohibició, aprofitava qualsevol descuit per paladejar-ne sense empassar-s’ho.
El dia que va engolar per primera vegada més líquid del compte, va descobrir l’autèntica màgia del vi: la llibertat.
El suc negre va fer lliscar la tinta del mateix color per un foli blanc que es va sentir desvirgat.
Va decidir dedicar-se, en el seu temps lliure, a escriure a les ampolles de vi, la contraetiqueta, això sí, previa ingestió de l’interior.

Foto: I. Gracia

Si vols…

Foto: Vicky Reina

La jove portava enamorada de la gran des del primer instant en què la va veure. Caminava amb el cap alt darrera el seu home mentre entraven a la porta veïna. Una dona segura, ferma, i amb do de paraula, discreta sota del mocador, just el que ella volia ser.
La jove es va fer gran i la gran es va fer vella, i en el camí, la primera mai va deixar d’estimar-la i tot i que mai li havia dit, la gran, ho sabia.
L’ultim dia, el dia del final, mentre aquell poblet de Síria era bombardejat, i sabien la seva mort imminent, la vella va agafar la jove per la cintura i li va dir, si vols, avui, em deixo estimar.