Archive for Juny de 2013

h1

Entre cendres

Juny 25, 2013

Foto: @montserc_bcn

Foto: @montserc_bcn

Ell pintava vora el riu i ella jugava amb una ampolla fent entrar i sortir l’aigua. Quan es van conèixer, tenien vuit anys. Als quaranta es van tornar a trobar, ella es volia vendre l’estudi i s’hi va quedar a viure amb un pintor que li va comprar la meitat.
Ahir altre cop el destí ha tingut el detall de conservar-los l’amor, fent que marxessin junts, que s’acomiadessin alhora. Després de l’incendi han quedat poques coses, aquesta caixa sota l’escala que guarda una bonica història d’amor, la de la seva història. Una ampolla amb el retrat d’una noia vora el riu jugant amb l’aigua, la mateixa ampolla, el mateix retrat, conservat pels dos al llarg del temps, perquè quan l’amor és de veritat es sap des del primer moment. 

 

Anuncis
h1

En Giorgio

Juny 18, 2013
Foto: Arantza Rodriguez

Foto: Arantza Rodriguez

Portal allà i mata’l, en Giorgio t’ajudara. Viu en un restaurant de Roma i te la clau de la mort. Ho detecta ràpid, la manera de parlar, de caminar, la mirada, en Giorgio sap de seguida quan ha d’obrir el salo amorte i acompanya a aquells q ho necessiten fins allà, una sala recollida i secreta que només visiten els seleccionats, els assassinis i les víctimes. Portal allà i el veuràs morir, veuràs morir l’home que és i veuràs renàixer l’home del que et vas enamorar. L’entorn, el vi, la música, i els plats, faran el seu efecte, la conversa i el silenci es barrejaran i generaran el canvi. Entrareu com dos estranys que fa massa que es coneixen i sortireu com dos coneguts que s’acaben de trobar.

h1

Angoixa

Juny 11, 2013
Foto: Pedro Gonzalez

Foto: Pedro Gonzalez

A les cinc es treu la disfressa i es vesteix d’ell, es pinta la cara i s’abilla perquè ningú el pugui reconèixer. Perquè ningú pugui reconèixer l’altre jo, el de veritat. el jo dolent, sàdic, violent. Li agrada fer por, l’angoixa reflectida en els ulls dels altres quan el miren, necessita que la gent s’espanti al veure’l, necessita generar aquesta sensació. Provocar por és l’única manera de tenir la llibertat, angoixa fora de casa per tenir pau a dintre. Angoixa, la mateixa que va sentir fins els 18 i va poder fugir, l’angoixa d’arribar a casa. Pànic per una cara del pare, per la por de la mare i pel dolor en el seu cos, i sobretot el fàstic pel seu cap entre les cames del progenitor.

Necessita generar terror que la gent fugi, i fugir amb ells, perque així pot tornar a casa net, tornar-se a disfressar de l’home perfecte i estimar amb tota la dolçor que li és possible a la dona que coneixent la seva veritat el va recollir del carrer i se’l va emportar.

h1

No li diguis

Juny 4, 2013

No li diguis, si us plau no li expliquis, no vull que ho sàpiga, no en té cap necessitat. No li diguis, m’ho has de prometre. Quant de temps li queda de vida, un any, dos, potser estirant molt, cinc? Quina necessitat té de malviure la resta del que li queda de vida, quina necessitat de fer-li venir aquest dolor? Ara és feliç, tant feliç com es pot ser amb 95 anys, amb la serenor que dóna l’edat, amb la pau d’estar a punt de descansar per sempre. Confio en tu. Jo sé el que es pateix, sé que és viure la mort del teu fill, sobreviure a aquell que hauria de morir després, sé del dolor que gairebé et trenca l’ànima, per això et demano que siguis jo, que em substitueixis, que aprenguis a imitar la meva lletra, està sorda però conserva la vista i la intel·ligència.

No li diguis, només escriu-li a la mare la meva vida de mentida, la que t’inventaràs quan el càncer se m’emporti definitivament.

Foto: I. Gracis

Foto: I. Gracis