Archive for Juliol de 2013

h1

La clau

Juliol 30, 2013

La mare va matar la morta, la va fer desaparèixer, i tothom se’n va oblidar. Va matar la meva altre jo. El dia que la mare va deixar de respirar, vaig trobar una clau penjada al seu coll, que em va dur a la veritable clau del misteri, rovellada, com el secret, un secret tancat durant més de cinquanta anys. El secret de la mort d’una morta. Un baül, vestidets, sabates, joguines, i algunes fotos, moltes tallades per la meitat. En vaig reconèixer una, vaig reconèixer la meitat de la foto tallada. A la que jo tinc hi ha una nena amb un vestit rosa de cors vermells, que té aproximadament dos anys, i està davant el cinema, es veuen les lletres CIN de fons, a l’altre part, la del baül, apareixen la resta de lletres EMA i a la imatge, una altra nena amb un vestit rosa de cors vermells, una nena exactament igual que jo, la nena que va morir, la que vaig desconèixer fins aquell moment, la que un cop morta la mare va rematar per fer desaparèixer la seva empremta i amb ella intentar fer desaparèixer el seu dolor.

Foto: Pedro Gonzalez, obra: Joan Carles Perez Muñoz

Foto: Pedro Gonzalez, obra: Joan Carles Perez Muñoz

Anuncis
h1

Antisa

Juliol 23, 2013

L’espera. Fa gairebé cinquanta anys que espera trobar-se amb ella. I aquesta espera per contra del que la resta pugui pensar, es fa cada vegada més pesada, cada vegada més feixuga. Mentre espera el cos es desfà, mentre no arriba no pot deixar de pensar en com serà, i aquest pensament ocupa cada vegada més espai en el seu cervell.
La pell arrugada, els pòmuls prominents per manca de carn, i els ulls enfonsats de veure món, però sobretot de veure mort. Qui viu mata. Qui es queda va deixant pel camí la vida dels altres. Vida feta de vida, i vida feta de morts.
La vella es diu Antisa, i porta gairebé cinquanta anys esperant la mort. Avui n’ha fet cent trenta-dos.

Antisa Khvichava morta als 132 anys

Dibuix: Dolors Garde Escrihuela

Dibuix: Dolors Garde Escrihuela

h1

Els teus llavis

Juliol 16, 2013

Et mossegues el llavi pensativa, i sense adonar-me’n quedo enganxada d’aquest gest. Et miro, tens la vista perduda, els ulls clavats en algun punt de l’espai que no aconsegueixo trobar, i et continues mossegant el llavi. Em vénen ganes d’apretar-los amb les meves dents i de cop m’adono com ets de sexy. El cos es desperta i sense voler em trobo abraçant la teva boca amb la meva, em trobo acaronante la llengua, i per la meva sorpresa, tu, em respons. Estem sense aire gairebé un minut, i quan per fi t’apartes t’apropes a la meva orella i em xiuxiueixes: Qui diu que dues amigues no es poden besar?

Foto: @galagina

Foto: @galagina

h1

Amants

Juliol 9, 2013
Foto: Ana Lopez Taboada

Foto: Ana Lopez Taboada

El seu home es va oblidar d’ella i es va haver de buscar un amant que li recordés com era de guapa i interessant. Passat tres anys, l’amant també es va oblidar de mirar-la i per segona vegada va trobar algú altre en qui emmirallar-se. Tres amants més tard, cansada de perdre i cercar, es va adonar que havia de trobar la bellesa i reconeixement en els propis ulls, així que va decidir deixar als que l’havien oblidat, i oblidar-los ella també. Va decidir mirar-se, enamorar-se de les seves virtuts i acceptar els seus defectes. De cop i volta es va convertir en una dona interessant a la que els oblidats desitjaven recordar.

h1

Sola

Juliol 2, 2013
Foto: Arantza Rodriguez

Foto: Arantza Rodriguez

Està sola. Menja en el seu últim dia de solitud legal, i tot i que no hauria, es sent trista. Se n’ha anat amb la idea de gaudir del darrer dia de solteria, de tenir els seus últims instants com a dona lliure, abans que li posin les manilles de dit, i s’ha posat a pensar. L’ha desitjat tant, ha tingut tantes ganes d’ell durant aquests cinc anys, ganes de tenir-lo, de besar-lo, tocar-lo, al principi un minut es feia una eternitat, i cada vegada ha anat superant amb més paciència les seves absències, culminant en avui. Avui està feliç d’estar sola, de no tenir-lo al costat, i això paradoxalment la posa trista. Se n’adona, està a punt de tenir el que desitjava. Està a punt de vestir-se de blanc i obtenir-ho.
Demà.
Avui l’ultim dia i demà serà seu. I aquesta imatge se li enganxa en el cervell, i comença a tenir por, de l’eternitat, del per sempre, de tenir. Ho veu clar, ell la entendrà. Surt del restaurant, agafa el vestit blanc i el fa caure en una foguera de Sant Joan per encendre. Demà no anirà, no es presentarà a la seva boda perquè vol desitjar eternament.