Jugant amb el destí

Foto: @montserc_bcn

…m’estima, no m’estima. Segona margarida que li deia que no, i a ella ningú no li deia que no, ni tant sols una margarida, a la tercera va la vençuda. Va agafar-la i en va contar els pètals, altre cop parell, en va arrencar un i va desar la flor a la seva tauleta, l’endemà quan la despullés, irrevocablement li diria que si. La margarida li diria que ell l’estimava, i aleshores ella es posaria la samarreta d’escot a l’esquena, es maquillaria sense que se li notés, i s’aproparia decidida al seu cap, aquell home casat i amb dos fills que irremeiablement cauria en els seus braços. Al destí se l’havia d’ajudar una mica.

 

El viatge

Foto: Arantza Rodriguez

Va preparar el moment perfecte. Descapotable llogat i viatge llarg planejat, temps per parlar, sense excuses sense teles, sense ordinadors, sense mòbil. Temps pels dos. Si la conversa no hagués circulat al voltant de les meravelles del vehicle hauria estat millor, però ella va pensar, si més no estem parlant.
Amb la parada oblidada, ell va córrer a per la tablet, i ella es va deixar anar amb el mòbil. De tornada al cotxe ella li va deixar anar un t’estimo acompanyat d’una carícia a la mà i com a resposta, “aquesta nit follem”. Estava clar ella s’havia fet vella, vella al seu costat, i ell encara era l’adolescent del que s’havia enamorat, els camins eren diferents, i el destí no tenia res a veure, per això va decidir que de tornada, ella, agafaria el tren, camí a la seva pròpia vida.

Lliure

Foto: Pedro Gonzalez

Soc lliure i des de fora de la reixa miro dintre, i desitjaria estar tancat, ser pres altra vegada. L’exterior és massa gran, i tot i que no la volia, ara, enyoro la cel•la tancada que em permetia moure’m sense perdrem. Enyoro la teranyina que em mantenia enganxat al costat, sense haver de pensar, sense cap més fita que no fos estar dins, i deixar que la vida em visqués. Ara que soc lliure no puc més que enyorar la teva presó, la de les teves mans, la del teu cos, ara que m’has deixat, ara que per fí puc viure, no vull tenir la teva llibertat.

Amagada

Foto: Ricard Estruch

Són les set del matí, ell surt per la porta, i ella, la dama, gaudeix el seu moment. Es despulla, els cabells deixats anar, i s’apropa a la finestra. Sap que l’altre és allà, intuint la seva silueta, desitjant-la, mirant-la, fent la dona, i mentre sent els seus ulls s’acarona el cos, i es dona plaer notant el plaer de l’altre. Li agrada sentir-se desitjada. A les vuit acaba el seu ritual diari, i comença la resta de la vida, es vesteix tapant els cabells, cobrint la seva cara i el cos, ningú la pot reconèixer, ningú no la pot desitjar, aquell burka maleït, la fa desaparèixer dels ulls de la resta