La boira

Perdona, sé que no ho he fet bé, sé que no ha estat just que t’amagués aquí, en aquesta casa, sota aquesta boira, però sempre vaig pensar que era el millor per tu, el millor per tu i per mi, em feia vergonya que et veiessin, i pensava que mantenint-te amagada et tindria lluny de dolor, de les burles, de les crítiques, de la mala gent.
Estic a punt de morir, ho sé, ho noto, i la incertesa del teu futur no em deixa marxar tranquil•la. La teva germana et cuidarà, i també em dol aquesta càrrega, haurà de tenir cura de tu com si fossis una filla que no creix mai. I ara et dic, sigues valenta, tingues el valor, el valor que jo no he tingut, ara que no hi seré, d’enfrontar-te al mon, d’ensenyar-li la teva cara deformada, que acceptin els teus crits inconscients, que vegin que sota aquest aspecte estrany, sense gaire intel•ligència hi ha un bon cor.

El cos

Foto: Andrea Paredes

Li agrada el seu cos, es mira al mirall i encara s’agrada. Ha perdut els complexes de l’adolescència, les inseguretats, i ara sap lluir amb gràcia la línea corba que es va instal•lar de ben jove al seu perfil. Sap que agrada. Avui de sobte, té por, es torna a mirar al mirall i contempla els pits, s’acarona lleument per sobre del vestit, fent que s’ericin al seu propi contacte, baixa i llisca la mà per la panxa, i de passada i molt lleument acarona el seu sexe. S’ha acabat. S’acomiada. Ja mai més no tornarà a ser el que era, en pocs mesos els seus pits es deformaran, la panxa perdrà la tivantor i possiblement el seu sexe deixarà de ser desitjat. I medita, aquesta serà la primera cosa que perdrà, la primera que li regalarà al fill que comença a omplir la seva vida.

La núvia

Ell la mira per darrera l’esquena, i ella ho sap, ho nota, sent la seva mirada de volto clavada a l’espatlla, i sap que ara es penedeix d’haver-la deixat. Fa un any, avui fa justament un any que ell després de transformar-li els ànims, la vida i la cara, després de deixar-la amb un rictus tivant a la boca, la va abandonar. Per això va decidir tornar-se a casar justament avui. S’ha vestit de blanc, ha convidat als amics més íntims sabent que ell s’assabentaria, i ha mudat la seva millor cara, la de dona feliç.
Ell cercarà el nuvi, voldrà saber qui ha robat les restes del que ell no volia, però no el trobarà, el nuvi no existeix. Ha decidit casar-se amb ella mateixa, aquesta unió no li farà mal. Aquesta boda és la celebració d’una nova vida que la portarà a ser feliç en soledat.

Foto: Arantza Rodriguez

La princesa

Foto: Arantza Rodriguez

La princesa

Ell la veu cada dia tornant de l’escola, i ella, l’ignora. S’imagina una princesa que fuig en bicicleta del seu castell, però en realitat no és més que una ventafocs sense fada.

Trenta anys més tard els seus camins es tornaran a creuar, serà ella qui se’l mirarà, i ell qui la ignorarà. La mateixa carretera, la mateixa situació. Per una casualitat, perque el destí sempre té cops amagats, ella caurà i ell la recollirà, recordarà en la seva cara un amor esborrat, esbrinarà entre les arrugues d’una pell cansada, aquella dona que el va captivar, i aleshores, sense saber perquè es besaran.
Però això no succeirà fins d’aquí a trenta anys, entretant als dos els cal esperar.