Impacient

Foto: @sceluna

No podia esperar més, s’havia presentat a centenars de concursos, havia provat sort en moltes pàgines professionals dedicades a captar noves promeses, s’havia venut en ànima i gairebé en cos, i no hi havia manera de aconseguir el que perseguia, així que un cop meditat amb deteniment, va decidir suïcidar-se. L’obra pòstuma d’un autor novell pervertit per les drogues i l’alcohol era la plataforma més directa a la fama. L’única pega és que no podria gaudir-ho.
Sempre havia pensat que era difícil trobar una solució perfecta.

Ella

Foto: Arantza Rodriguez

L’Anna n’està convençuda, ella és l’altra, la competència, la que fa que el seu amor l’hagi deixat de banda. La segueix, primer no sap amb quin objectiu, potser descobrir què té, quina és la diferència, què la fa a ella millor, però mentre camina darrera seu va traçant un pla, un engany, la manera de recuperar el seu amor. Primer pensa en matar-la, un pensament estúpid, mai no tindria prou valor ni estratègia, però després se li acudeix una cosa millor. L’enamorarà, farà que ella l’estimi i deixi de banda la seva Marta, i un cop estigui enamorada, l’estranya, deixarà al seu amor, i aleshores ella la podrà recuperar.

Pobre Anna, no sap que l’engany jugarà en contra seu, per que al intentar-la enamorar, serà ella la que caigui perduda en els seus braços, i al final aquella estranya aconseguirà el seu objectiu, ser la tercera part d’aquella parella que un dia va veure en el tren i la va enamorar.

L’ancià “huaso” xilè

Foto cedida per: @palizas

El huaso s’ha fet gran i comença a estar cansat, de la terra, de treballar-la com si tingués setze anys, de la vida que no li va donar substitut, de la mort dels seus, i l’únic que li queda és el seu últim cavall, ell és qui li fa aixecar-se pel matí, ell qui li dóna la vida, qui l’ajuda a moure’s pel camp. Però aquest matí se n’ha adonat ell també s’ha fet gran, més de 25 anys fa que li van portar quan encara era un cadell, i a ell, també se li acaba la vida. Per això s’ha decidit, moriran alhora, encara no sap ni quan ni com, però vol morir i ser enterrat amb el seu últim acompanyant.

La mar

Foto cedida per Carmen Cortés

Ha tret la pintura. Deixarà la barca com a nova i es vestirà de blanc per entregar-se a la mar. Avui ho ha tingut clar, és el seu destí, no pot escapar-se’n, així que com abans, millor. Adora la mar, l’estima i alhora l’odia, se la mira i no pot més que desfer-se en llàgrimes salades per tot el que li ha pres Primer el pare, i amb ell la seva infància desgastada en el treball per aixecar els 7 petits i ajudar la mare. I ara, fa tres mesos, l’home. No volia enamorar-se d’un pescador, s’ho va prohibir, però l’amor no sap de prohibicions, la mar, tampoc. Ella li persegueix els homes, els seus homes, i l’hi va prenent. Per això avui, després que li confirmessin que allò que duia al ventre era un nen, ha decidit entregar-li. Abans que ella li prengui, i amb el nen la seva vida, ara ja, sense sentit.

El conte

Foto: Sandra Danés Roca

Ella el fa fora. S’ha acabat la feina, s’han acabat els diners, s’ha acabat l’amor. Crisis econòmica que ho engola tot. I no té absolutament res. En un detall ella li fa una motxilla, llençols, tovallola i un parell de mudes, a dins hi posa un bitllet de 50 euros, i amb un cop de porta li diu no he deixat d’estimar-te però ja no et vull. I ell, perdut, comença a caminar, camina lluny, més enllà, entra dins el bosc, sent la fresca que el fa recuperar-se, i de sobte, està davant la seva salvació. Una idea li passeja pel cap, entra dins i es materialitza, una llar, sense finestres, sense aigua, sense llum, però una llar per guarir-se del fred, per guarir-se del sol. Pel forat de la paret veu un rierol, i quan torna de la remullada penja la tovallola, la seva bandera, la seva senyera, i comença a confeccionar el seu conte de La lechera. Ja anirà en compte que aquesta vegada no li caigui, altre cop, la llet.