La cita

Foto: Jose Manuel Linares

Arriba primer una noia, d’aquelles que m’encanta que m’hi posin el cul al damunt, guapa, senzilla, preparada per una cita, i s’hi queda cinc, deu, i fins a mitja hora, marxa amb una llàgrima que li cau i mirant el mòbil desesperada, xiuxiueja, em va dir a les cinc. Mitja hora més tard, un paio guapo, alt, i xulo d’aquells que fan una mica de mania, amb una rosa a la mà, se m’hi asseu, ben recte, gairebé sense ni tocar-me, fent posat. Als deu minuts se’n va i m’hi deixa la flor. Mentre marxa xoca amb el simpàtic, que és arrasat i trepitjat. Adolorit per l’aixafament del peu se’m tira al damunt, i per no trencar la flor, l’agafa. Llàstima, penso, aquest hauria estat una bona parella. I contra tot pronòstic ella torna a arribar. Perdona, li diu, m’he confós amb el canvi d’horari, i he vingut abans. Tenia moltes ganes de conèixer-te. I ell li respon, sort que has tornat jo gairebé portava tota la vida esperant.