Fugida

Surt corrents per esborrar la imatge que acaba de veure intentant que la velocitat del seu cos deixi enrere el que no hauria d’haver passat. No vol pensar, no vol sentir, només vol fugir, d’aquell carrer d’aquell camí, d’aquella vida que no entén perque ha hagut de ser així. Néixer així és néixer i fer-se adulta. Que ella no tenia dret a ser també petita? a no tenir preocupacions, a ser durant un temps una mica més llarg una prolongació de la mare i el pare? Quina mena de vida és aquella? Quina mena de gent la que li pren la innocència, la que li pren amb una explosió tot allò que estima. Jura per Déu, jura i ben jura que si aconsegueix fer-se gran lluitarà per la pau, tot i que el que ara mateix voldria seria venjar la mort amb una altra.

Foto: @unoforeverphoto

El crim

Carlo Moneti i Giorgo Aspergo havien estat citats al mateix lloc amb l’encomana de matar el mateix subjecte. Fabio, un dels nous mafiosos que s’havia fet lloc en aquell mon realtizat les més gran atrocitats, s’havia saltat totes les normes, i estava generant un malestar considerable.
Quan en Carlo Moneti i en Gioirgo Aspergo es van trobar davant d’aquella biblioteca fitant el seu objectiu, un fil de ràbia els va atrapar. El primer pensament eliminar l’altre sicari, la competència. Dècimes de segon més tard, però, van descobrir el veritable objectiu, en Fabio no pretenia que matessin aquell tercer, sinó que s’eliminessin entre ells. Mentre feien una cigarreta, van tramar el plà perfecte per deixar de ser sicaris, abans però haurien de cometre el seu últim crim. Chao Fabio

Foto: @arantzarod

El numero dos

Sempre havia estat el numero dos, el segon, i com li va dir el seu pare un dia, els segons són els primers perdedors. Es sentia així com un ningú sense objectiu a la vida. De sobte es va trobar en aquella cua, volia saber qui hi havia al cap davant, segurament seria el primer, el guanyador que ell no havia estat mai, mentre estirava el cap va relliscar i va caure fent un soroll sord que només va fer moure’s al cec que com que no veia es va girar al cantó equivocat. Els que eren darrera seu el van saltar, algun fins i tot el va trepitjar, i van anar desapareixen a l’inici de la cua que en un moment es va convertir en el final.
Es va quedar sol. I aleshores en la seva soledat, es va adonar que si estava sol, no es veuria obligat a competir.
Beneïda soledat!

Foto: @photomindundi

Enquadre

Així, veus? Emmarca aquest espai, perque no se’ns oblidi, jo vull viure aquí, en aquest tros de terra amb aquest llac, amb aquest aire, els arbres, vull fer com la Katherine Hepburn i aixecar-me amb 70 anys i baixar al llac a nedar, sigui hivern o estiu. Diu ella mentre fa un gest amb la mà que enquadra l’espai. I ell fotografia el seu somni, amb ella dins, perquè ell continua sent el seu Spencer, casat, que no pot desfer-se de la dona, que no pot gaudir sense sentir el dolor de la traïció per aquella meravellosa dona que el destí va tenir la mala baba de presentar-li, quan ja era massa tard. Ella li mira els ulls, i en sap els pensaments.
Si m’haguessis conegut abans, li xiuxiueja a l’orella, de segur que no te n’hauries enamorat.

Foto: @gustavomarcom