El mar

Passa pàgina, el llibre s’ha acabat. I amb només una frase va tancar aquella història. I ella hagués passat la pàgina i l’hagués arrencat, juntament amb la seva ànima que dolorida sagnava odi. Fer-li mal, compartir el dolor, repartir-lo perquè no l’hagués de carregar tot ella, enverinar-lo, atropellar-lo, aniquilar-lo, van se r les imatges que se li van representar en uns primers moments. Però després, va tornar a pujar el vaixell que compartien, i va mirar al mar, i va somriure, a ell també, perquè tot sovint el mal que fem no és intencionat.

Foto: @thais_rubies

Costura

Em trobava cosint, m’hi va portar dies, mesos, la costura del forat que se m’havia fet a aquell tros. Cosia amb calma, sabent que en algun moment ho tindria enllestit, sabent que un cop cosit, si estava ferm, allò quedaria junt, gairebé per sempre més. I quan estava a punt d’acabar, quan tant sols quedaven uns punts que permetrien tancar per sempre més aquell forat, tu, maleït, et vas apropar, i amb el teu somriure em vas tornar a trencar el cor. Ara hauria de tornar a començar

Foto: @photomindundi

L´ultima llàgrima

Foto: @enric_kiki

Mentre plorava per tercera vegada sobre la flor que un dia d’hivern ell em regalà, l’únic resta que quedava de la nostra relació, vaig prometre que aquella seria la darrera. La llàgrima, l’ultima que es va despendre dels meus ulls, va quedar colgada de la fulla vermella, i em va mirar insinuant. Amb molta cura la vaig recollir per tancar-la en un petit pot, testimoni del meu desamor. Quan ell per quarta vegada es va apropar amb la cua entre cames, intentant tocar-me de nou, vaig haver de mirar la llàgrima per recordar el dolor, de poc no el torno a besar.

La fàbrica de paper

L’home infidel, cada dia, cap a les cinc de la tarda havent dinat s’escapa de casa. Cap a les sis seu al costat d’una vella casa en una vella cadira i tanca els ulls. El olor de la fàbrica de paper se li col•loca entre la pell i li va directe al cervell. Amb els ulls tancats pot veure-ho clar. Els records se li fan presents i es converteixen en realitat, en una realitat momentània. Una noia preciosa, setze anys, juga amb uns cabells enrinxolats i el fita de reüll. Ell un xicot de vint la mira descaradament. S’enamoren. Avança amb els records com si fossin imatges de pel•lícula muda accelerada, i cada dia para en el mateix instant, el record del primer petó. Torna a notar les mans suades, la tremolor de cames i la unió de la seva boca amb aquella que l’esperava amb delit. Una hora de records i torna a casa. Torna amb el rastre de la infidelitat a la cara amb el petó del record enganxat als llavis, i per molt que ara torna a besar-la, aquella, la seva dona, no sap com, s’ha convertit en una dona diferent de la que li va donar el seu primer petó.