Gula

Ho sap, ho veu cada dia en els ulls dels altres, en la mirada que se li clava en la papada, els pits, la panxa o les seves cames immenses. Ha deixat de mirar-se però ho sap, genera curiositat, segurament fins i tot repulsió, però quan es troba davant d’un plat de menjar, quan passa per una pastisseria, o entra a un restaurant, no pot deixar de menjar. Camina sempre amb un forat a l’estomac, un dolor immens que només s’atura quan hi posa a dins el menjar.
Gula, ansietat, intenta trobar el motiu, i no se n’adona que el que fa és intentar tapar el forat equivocat, el que li cou, és el del cor que fa temps li van robar.

Foto: @arantzarod

El pianista

El pianista arribava a casa, tocava durant deu minuts per nosaltres, i després es quedava a ensenyar al pare. La mare, aleshores, ens feia marxar, per que tinguessin tranquil•litat, deia, sortiem de casa i els deixavem sols. El pare mai va apendre a tocar.
Si els hi haguessis vist les mirades, la de la mare al pare, mentre ell observava el pianista, la del pare al pianista, mentre ell tocava, i les que ells dos es lliuraven, quan nosaltres començàvem a marxar de la sala, hauries vist l’amor vertader. La mare el va estimar de veritat, perque tot i el dolor que devia de sentir deixava el seu home amb aquell que ell desitjava, i sense dir-li, sense fer-li saber que ho sabia, els permetia una estona d’amor, fora dels prejudicis de la societat, fora de la
mirada dels altres, els deixava que s’estimessin amb el seu amor de veritat.

Foto: @thais_rubies

Hipocondriaca

La hipocondríaca es vol suïcidar, una corda enganxada al coll potser serà la millor opció. El seu cos desprèn un color estrany, sang? Ho desconeix. La tassa del vàter li ha retornat una imatge vermella del que havia de ser marró. Diuen que el que surt del cos diu molt del que hi ha dintre. Agafa el mòbil i comença una esbojarrada cerca a internet, defecacions vermelles, malalties terminals, l’angoixa comença a cobrir-li l’ànima i el cor li oprimeix el pit. De ben segur, aquesta vegada està a punt de morir. Surt del lavabo amb la cara blanca i la mirada perduda, fins que es creua amb l’imbècil de la feina que li diu, després de la remolatxa del dinar d’empresa, cago vermell.

Foto: @photomindundi

El final

Aquell havia estat el final, si, s’havia acabat, no s’ho podia creure, després de tant de temps, el final havia arribat.
Un parell d’anys més tard mentre el cor li pujava a la gola quan l’altre, un de nou, la besava, va recordar-lo, a aquell, al vell, al gastat, al que ja no l’estimava i només la criticava, i mentre les seves llengües es feien una i el seu sexe s’humitejava sense cap contacte que no fos el de llavis contra llavis, li va tenir un pensament, gràcies capullo per haver-me deixat. I aquell va ser el veritable final

El barber

Mentre l’afaita, mentre fa cercles de sabó en la galta del seu client més fidel en els últims cinc anys, escolta com li explica la seva atracció a la barberia, com es sent de feliç en aquell espai, com l’omple, i el barber, li mira els ulls, tancats com altres vegades i a la parpella hi descobreix l’empremta de la família, la taca característica dels barber, quatre segles d’ofici trencats per un hereter sense herència i recorda una nit esbojarrada un sexe de dona sense prevenció fa, aproximadament els anys que té el xicot, i, perquè no, sigui o no el que sospita, de sobte sent que pot mantenir l’emprenta, ho sigui o no aquell noi li permetrà conservar la tradició.

Foto: Arantza Rodriguez