La noia viatgera

Ella ja no és ella, algú ha decidit que la seva vida havia de canviar, algú li ha robat el sentit de la família sense ni tant sols demanar-ho, així que ara no és ella. Ella era la parella d’algú altre, la dona, la mare, la filla, i ara sense l’altre es sent com si no fos ningú. Obligada es treu la roba de casada i quan està a punt de posar-se la de divorciada, s’atura, es mira al mirall i decideix el seu destí. Despullada es sent millor i opta per no vestir-se de res, sinó d’ella mateixa i com que no sap qui és, decideix convertir-se en la noia viatgera cap al seu interior.

Foto: Andrea Paredes Puertas

L’altra

S’ha enamorat,  li mira els ulls mentre agafa la camera i sent una cremor a l’estomac que no havia notat en els seus 60 anys. Te tots els simptomes: cremor,  falta de gana,  mareig i una necessitat imperiosa del seu cos encara que mai no l’hagi tocat. Era aixo,  aquesta era la clau, en realitat li agraden els homes. I aleshores es deixa anar i s’enamora,  i gaudeix i pateix,  pateix perque mai deixa de ser el segon darrera l’ amor de veritat de l’altre, la camera. Mai t’enamoris d’una artista els de veritat, nomes ho estan del seu art.

Foto: @arantzarod

L’altra

S’ha enamorat,  li mira els ulls mentre agafa la camera i sent una cremor a l’estomac que no havia notat en els seus 60 anys. Te tots els simptomes: cremor,  falta de gana,  mareig i una necessitat imperiosa del seu cos encara que mai no l’hagi tocat. Era aixo,  aquesta era la clau, en realitat li agraden els homes. I aleshores es deixa anar i s’enamora,  i gaudeix i pateix,  pateix perque mai deixa de ser el segon darrera l’ amor de veritat de l’altre, la camera. Mai t’enamoris d’una artista els de veritat, nomes ho estan del seu art.

Foto: @arantzarod

Guapa

Era guapa, d’aquelles belleses que fan mal i que se t’emporten la mirada sense tant sols tenir intenció. El cabell negre, els ulls immensos i d’un blau gris que semblava que entraves al mar quan la miraves, i la boca molsuda, plena amb la mateixa plenitud dels seus pits, que ferms, amenaçaven al mon. Era insultantment guapa. La bellesa és el poder absolut atorgat de manera arbitraria i la seva, li feia mal, no la volia, aturava a la gent en el seu cos, i ningú, no esperava res més. Ningú hi mirava l’interior, els anys de carrera, el piano que havia aprés amb la seva suor, l’habilitat per pintar o per escriure, i a sobre s’havia de sentir que tenia sort. Per aixo va agafar la barca i es va enfonsar al mar, un cop submergida i quan el dolor de les cames li feia predir que estava a punt de morir es va adonar que s’havia convertit en sirena, ara la seva bellesa duraria eternament. Lluitar contra el que t’ha tocat a vegades provoca l’efecte contrari

Foto: @thais_rubies

Prisma

Va mirar la ciutat des d’aquella gota que s’havia aturat a la fulla fent li de prismàtic invers. Va mirar la ciutat i li va semblar tant petita que la podria agafar amb una mà. I aleshores es va adonar, va entendre la vida, la dimensió de les coses, el prisma. Que ell l’hagués deixat d’estimar per una altre, podia ser un problema o una oportunitat, que el cor se li hagués quedat desvalgut i sec, també. Així que agafaria la seva gota de prisma invers, i cada vegada que el dolor la vingués a cercar el miraria a través d’ella, les coses només són grans si tu les hi fas, i ella podria desfer el dolor.

Foto: @photomindundi