Narciso

Foto: @cris_mon7

S’apropa una mica més per veure-li la cara millor, no el suporta, no pot mirar-lo als ulls. Tu qui ets? Li pregunta. Em pensava que et coneixia i veig que no. Tu qui ets? Perquè t’has apoderat d’aquest cos? T’odio, em fas fàstic, la teva vida, la teva feina, la teva cara, la teva manera de fer, de mirar, t’has convertit en un mindundi, amb tot el que s’esperava de tu! Ets un fracassat. Però hi ha una cosa que faràs bé, que farem bé, et mataré, t’ofegaré en aquest llac, i ja no m’espatllaràs la vida mai més. I mentre diu això trenca la seva imatge a l’aigua amb el cos a punt de morir.

La deessa de la matinada

La deessa de la matinada te cos de nena, i a l’esquena li allarga la melena fins arribar a la cintura. La deessa de la matinada em te el cor robat i mentre la miro no puc evitar desitjar els seus pits petits entre els meus llavis. Ella no sap que existeixo, m’ignora, l’avorreixo, per a ella jo no soc ningú més que algú més. Potser no podré esperar, i aleshores quan la deessa de la matinada em torni a mirar l’hauré de tocar, tot i que no estigui bé, tot i que jo sigui gran, i tot i que ella encara sigui una nena menor d’edat. Juro per Deu que només la tocaré i no li faré mal.

Foto: Charo Guijarro

Es busca

Per tercera setmana consecutiva havia confeccionat un conte de merda, i per tercera setmana li va posar una espelma al seu sant que la va mirar sense pena. Què li estava succeint? Es va aixecar i es va mirar al mirall, la seva cara reflectia la felicitat que sentia a la pell, i al mirarse es va adonar. El dolor de la pèrdua, el dolor de l’altre havia marxat finalment, i ell, el dolor, gelos del seu amor per l’escriptora es va emportar la seva inspiració de la mà, feien bona parella.
Quin sentit tenia ser feliç si no podia escriure?
Se li va acudir una idea, anunci per paraules al diari local: “Es cerca amant cabró per recuperar la inspiració”

FOTO: @maibe

Vull ser

Feia quinze anys que no somreia.
Quan va estar damunt del pòdium amb la medalla d’or penjada al coll, ho va fer.
Ja la tenia, l’havia guanyada pels pares, per posar-la en aquella paret al costat de les medalles d’or d’ells. I quan ho va aconseguir, com en una mena de revelació va saber què era el que volia, no més entrenaments, no més sacrificis, no més anys perduts, i mentre entregava aquell trofeu que tenia atrapat la seva vida, els va mirar als ulls i els va dir: a partir d’avui només vull ser mediocre.

Foto: Rosa Vinyals

El cor trenta tres

La mateixa història es repeteix, una i una altra vegada, jo l’ensenyo i me’l prenen, se’l queden per elles, es meu, em pertany, perquè no me’l tornen? Perquè m’enganya una rere l’altra? Perquè s’apropen em toquen i quan em torno dèbil me l’arranquen? Sense cor no puc viure.
Avui és lluna plena, com el primer dia, ho he de fer. Recuperar el cor, el número trenta tres. Em vestiré de negre, l’esperaré a la porta, i quan la seva abraçada fingida em toqui el cos, li seccionaré el pit, introduiré el ganivet i me’l tornarà. No hauria d’haver-me’l robat.

Foto: @photomindundi