L’home de la colina

Avia, tu coneixes a l’home boig de la colina?, li diu la neta amb aquella cara de curiositat que amb els anys s’esvaeix. Si que el conec, però no és boig, és una persona molt intel•ligent, però diferent, diferent a tota les persones que hagi conegut mai. De petit era un nen normal, d’aquells que diuen el que pensen sense cap tabú social, però a l’adolescència van començar els problemes, les baralles, ningú entenia què li passava. Després de visitar molt metges, van trobar-li un excés de matèria grisa al lòbul frontal del cervell. Allò era el que li provocava aquell comportament estrany, sempre deia la veritat. Per això, als 18 tot just quan havia fet la majoria d’edat, va decidir independitzar-se i viure sol a la colina, si no podia mentir, que era el que la majoria volia, hauria de callar. I així es va convertir en l’home mut, l’home boig de la colina.

Foto: Cris_mon7

Càmera

Quan mires per l’objectiu et perds part de la realitat. Quan mires per un forat, la resta, el que queda a les vores es perd, i no per això, allò que veus no deixa de ser menys bonic. Ara que ho sé, què he de fer? Ara que conec les vores, el que no es veu amb el meu objectiu.
M’estima, m’ho demostra a cada instant, en cada gest, a cada moviment, m’estima i donaria la vida per mi, i jo l’estimo. És important amb que es guanya la vida si a mi em tracta bé? És important el que fa quan no és amb mi, si jo sento el seu amor a cada instant? Ho sé, i no puc evitar estar enamorada d’un assassí.

Diferent

Aquell és el lloc on viu, on ha creat el seu gueto, un lloc només per a persones escollides.
Tu no ets lletja, només difícil de veure, i gorda, li diu un impertinent la primera i ultima vegada que se li acudeix anar a una discoteca. El mon es mou només per la bellesa, pel plaer de la vista, discrimina els diferents, els que no quadren. Sap deu idiomes, té tres carreres universitàries i l’únic que li veuen és la carcassa.
Per això porta a terme el seu pla, per això durant 10 anys treballa a les millors empreses, sempre de manera virtual, a distància, no vol que li vegin la cara. Per això aconsegueix una fortuna, i amb aquesta crea un entorn de pau, un gueto de casetes amb vistes al llac, cases gratuïtes on no cal pagar, i on l’únic requisit per anar a viure és superar els 130 en un test d’intel•ligència. Ara serà ella la que farà discriminació, però intel•lectual, així tindrà amb qui parlar.

Foto: Cris Montardit

El balcó

Surt al balcó per explicar-li, com si estant fora del pis aconseguís que les paraules se les emportés el vent, com si l’aire en un conjur fes que la realitat es convertís en el no res. I li diu, és el final. Sap que no ho acceptarà, sap que allò ho acabarà, ell li ha dit moltes vegades, l’ha avisada. Ha estat sense voler, un descuit, un oblit, així que per evitar el dolor de perdre’l, per evitar l’insult, per evitar la ràbia, que la convenci del contrari, decideix posar punt i final a aquesta vida, la vida amb ell, perque ara, comença la seva vida de veritat amb la persona que porta a dintre. Un infant, des d’avui, sense pare.