La sort

Abandonen primer un i després l’altre l’habitació de l’hotel. Tant debò em perdoni pensa ella, així es mori, pensa ell, i els dos es dirigeixen a casa seva que a partir d’avui ja no és casa de l’altre, ell a casa dels pares, ella al vell apartament que compartien. Així et podreixis, torna a pensar ell, mentre entra en un pis que ja no és el seu, on no estan els seus fills, mentre fa un petó a la galta a la mare, amb el record encara del petó humit en els llavis del petó de l’adeu. Així et moris, torna a pensar, mai se li va donar bé perdre. Ella s’apropa a l’escola, i recull els nens, encara amb el dolor als ulls, i mentre condueix de tornada a enlloc, una tela d’aigua li tapa la visió. Xoc frontal i mort dels tres. Sempre va ser excessivament complaent als desitjos dels altres.

FOTO: @jaubye

Dormen

Surten sense fer soroll de les habitacions dels seus fills i tanquen la porta. Ja dormen, el perill ha passat, ara es permeten deixar-los anar, deixar-los lliures en l’espai que els correspon, i tornen a ser lliures ells també. Surten sense fer soroll de l’espai que varen crear per a l’amor, aquell amor que cap dels dos va tenir, aquell que entre els dos no van aconseguir crear, per això, perseguint la velocitat aliena van fer la seva. Robant l’amor per fer-lo seu. Robant nens morts de mentida, nens vius a la seva vida.

Foto: @cccanya

Invisible

Tornen a ser invisibles, no pot més que fer-los desaparèixer. Els hi tapa la boca, els lliga les mans, i els tanca a l’habitació. Últimament no es resisteixen. Amaga la clau en el lloc més fosc del seu cos, una bona treta de l’època en que traficava, i puntual, arriba ell, borratxo, ebri també de ràbia. I descarrega la seva fúria. On són? És l’ultima frase que sent abans de perdre el sentit. Desperta a les 7, ell ja ha marxat. Cada dia queda menys per que li faci efecte el verí.

Foto: monmago