Presonera (1era i 2ona part)

Tot el cos em fa mal, sento els músculs engarrotats i una pressió estranya que no em deixa respirar. Tinc por a obrir els ulls però finalment em decideixo, les parpelles es mouen lentament com si fes milers d’anys que no haguessin fet aquest gest, les obro dècimes de segon, i les tanco. Sento fred. Un ball extern mou el meu cos, i en canvi jo no em puc moure. Intento recuperar els braços com ho he fet anteriorment amb els ulls, però aquest no em fan cas. Estan morts. Estic morta potser? És aquesta la sensació que t’atrapa quan deixes aquest mon? En canvi puc pensar. Puc respirar.
Vull saber què passa però em fa por mirar. Sento els peus morts, com si fes temps que la sang hagués decidit no passejar-se per ells. Sento les cames dormides, estan encongides i els genolls toquen els meus pits. La posició fetal.
Haig de fer-ho, haig de mirar. Ser valenta i obrir els ulls, descobrir el que m’envolta, què és el que em m’atrapa sense deixar-me moure.
Torno a fer l’esforç i aquesta vegada ja no sento mal. Un líquid em rodeja. Ara entenc el moviment compassat que te el meu cos. Sembla el mar. M’invento una olor, olor de sorra i mar, olor de pau, de festa, de vacances, de malenconia, d’amor, i sense adonar-me somric. La pell em tiba, els músculs de la cara estan adormits, i el mal em fa despendre una llàgrima. Salada, com el mar.
Puc sentir el mal, i en canvi em sento feliç. Intento recordar el meu passat, i a la meva ment no hi ha res. Què hi faig en aquest espai reduït sense poder-me moure envoltada d’aigua? Qui soc? El meu cervell també està garratibat i no aconsegueixo trobar-me en ell. De cop sento veus. Com si fora del meu mar hi hagués algú. El silenci s’ha trencat, potser si escolto entendré què passa, qui soc, què hi faig allà tancada, sense poder-me moure, rodejada d’aigua.
Un moviment brusc em colpeja. Tinc por, qui hi ha aquí fora, potser una bèstia gran que m’empeny per traure’m d’aquí, potser un animal que em vol cruspir.
(continuarà)

Presonera (1era part)

Tot el cos em fa mal, sento els músculs engarrotats i una pressió estranya que no em deixa respirar. Tinc por a obrir els ulls però finalment em decideixo, les parpelles es mouen lentament com si fes milers d’anys que no haguessin fet aquest gest, les obro dècimes de segon, i les tanco. Sento fred. Un ball extern mou el meu cos, i en canvi jo no em puc moure. Intento recuperar els braços com ho he fet anteriorment amb els ulls, però aquest no em fan cas. Estan morts. Estic morta potser? És aquesta la sensació que t’atrapa quan deixes aquest mon? En canvi puc pensar. Puc respirar.
Vull saber què passa però em fa por mirar. Sento els peus morts, com si fes temps que la sang hagués decidit no passejar-se per ells. Sento les cames dormides, estan encongides i els genolls toquen els meus pits. La posició fetal.
Haig de fer-ho, haig de mirar. Ser valenta i obrir els ulls, descobrir el que m’envolta, què és el que em m’atrapa sense deixar-me moure.
(continuarà…)

L’ombra (1era i 2ona part)

L’he vista. Fa un moment estava a la porta, allà, a la polleguera, sense entrar però mirant-nos. He vist la seva ombra al terra, i aleshores, he intuït el que passaria. Fa una setmana que ve cada nit i ens observa, de moment he aconseguit que no entri, però quan de temps durarà aquesta treva? Quin marge ens donarà? Segur que en algun moment m’agafa despistada i aconsegueix passar la ratlla i seure al sofà, i en l’instant que això passi en aquell precís instant tot, absolutament tot, s’haurà acabat. Se m’esgoten els recursos, se m’esgoten les forces, un sopar amb espelmes per que el foc l’allunyi, un bany conjunt, per que sé que l’aigua li fa por, però realment qui té por ara, soc jo.

Ell m’ho va dir: vindrà. Ell sap més que jo, té quinze anys més de coneixements, quinze més de saviesa, de vida. Massa diferència, deien alguns, però aquests quatre anys, han estat genials, i ara… ella ha hagut de venir.
Tot o res li vaig dir.
Ara ho sé, ara ho tinc clar, ell m’estimava, m’ha estimat com a ningú, perque tot i saber que després del “tot” vindria el “res” va accedir a la meva demanda. Ell em deia que estàvem bé així, sense lligams sense obligacions, amb un tot que ens permetés gaudir sense quedar-se tip. Que anar a viure junts no era bona idea, que ella acabaria venint, i jo, il•lusa de mi, li vaig dir, o tot o res. I ell va dir, prefereixo tenir-te i després perdre’t que no haver-te tingut.

(continuarà)

Els ulls (conte complert)

Els ulls

Tanca els ulls intentant dormir-se, i torna a veure aquella imatge, la boca d’una pistola apuntant als seus llavis, és una Glock, les coneix perfectament, ell n’havia fabricat. Manté la boca tancada com si d’aquesta manera pogués evitar que la bala traspassi l’orifici, com si pogués evitar que la bala crei un camí nou. Morir amb un tret a la boca és la típica manera en que ho fan els suïcides, i ell no vol que la resta pensi que s’ha suïcidat, i no ha estat per manca de ganes sinó per oportunitat. Aquella dement s’ha avançat als seus desitjos.
Disparam li va dir, abans que ella fes el gest d’agafar aquella eina amb les dues mans i apuntés al centre dels llavis intentant que fos el centre de la gola.

Disparam, l’increpa, i mentre li diu s’amenacen, ell amb les seves paraules, ella amb l’instrument mortal. Fa temps que ets mort, li diu la dona mentre no para de mirar-li als ulls, mentre l’interroga amb el seu iris damunt de l’altre. Fa tant de temps que ets mort que no notaràs la diferència, li torna a dir, i creu que ell la està escoltant. Potser així et faré un favor, potser així podré viure ja tranquil·la sense tu, quan t’hagis mort de veritat, ploraré i després ho superaré, quan t’hagis mort, et substituiré, i quan diu aquesta última paraula prem amb més força la Glock en els llavis de l’altre, vol que obri la boca, que tasti el sabor metàl·lic de l’arma. L’home li demana perdó amb els ulls, i ella comença a plorar.

Obre els ulls per treure’s la imatge que té enganxada a la retina, i es troba que ella està al seu davant, i mirant-la no pot més que tornar-la a veure amb l’arma a la mà, no pot més que tornar a sentir les seves amenaces, els seus retrets, no pot més que tornar a sentir com li cau l’orina de por, com es pixa a sobre davant la immediatesa de la mort. Ella el somriu, no porta una arma, només el sopar, no l’amenaça, l’estima, li ho diu altre cop, ho vaig fer per tu, per que t’adonessis que en realitat m’estimes, que estimes la vida. I es va adonar que estimava la vida, i es va adonar que també estimava la mà que ella li va rebentar amb un descuit amb la Glock, i també s’adona que ha deixat d’estimar-la, està viu, ella li ha donat novament la vida i li ha pres l’amor, la por que sent cada vegada que la mira s’ha empassat el seu amor. Demà la deixarà.

Els ulls (1era part i 2ona part)

1era part

Tanca els ulls intentant dormir-se, i torna a veure aquella imatge, la boca d’una pistola apuntant als seus llavis, és una Glock, les coneix perfectament, ell n’havia fabricat. Manté la boca tancada com si d’aquesta manera pogués evitar que la bala traspassi l’orifici, com si pogués evitar que la bala crei un camí nou. Morir amb un tret a la boca és la típica manera en que ho fan els suïcides, i ell no vol que la resta pensi que s’ha suïcidat, i no ha estat per manca de ganes sinó per oportunitat. Aquella dement s’ha avançat als seus desitjos.
Disparam li va dir, abans que ella fes el gest d’agafar aquella eina amb les dues mans i apuntés al centre dels llavis intentant que fos el centre de la gola.

2ona part

Disparam, l’increpa, i mentre li diu s’amenacen, ell amb les seves paraules, ella amb l’instrument mortal. Fa temps que ets mort, li diu la dona mentre no para de mirar-li als ulls, mentre l’interroga amb el seu iris damunt de l’altre. Fa tant de temps que ets mort que no notaràs la diferència, li torna a dir, i creu que ell la està escoltant. Potser així et faré un favor, potser així podré viure ja tranquil•la sense tu, quan t’hagis mort de veritat, ploraré i després ho superaré, quan t’hagis mort, et sustituiré, i quan diu aquesta última paraula prem amb més força la Glock en els llavis de l’altre, vol que obri la boca, que tasti el sabor metàl•lic de l’arma. L’home li demana perdó amb els ulls, i ella comença a plorar.