Infidel

Foto: @annaix

Li havia jurat i perjurat, quan tot es va destapar, que no ho tornaria a fer, no tornaria a tocar cap altre home que no fos ell. I va resistir un mes, dos, tres, però arribat els onze mesos i a punt de fer l’aniversari de la fidelitat, mentre sortejava escapant-se fins i tot evitant retornar un somriure o una proposta de cafè, va decidir acabar amb el martiri. Va escollir una casa llunyana, la va llogar, i va citar 4 homes a quatre hores diferents amb quatre claus amb l’estricte consigna de silenci puntualitat i discreció. Va fer sexe a les 12 a l’habitació blava, va follar a les 2 de la matinada a la groga, a les 4 a la verda, i a les 6 va ser penetrada amb intensitat a la vermella. A les 8 del matí, sola, al menjador de la casa rural apartada i llogada per posar fi a la seva fidelitat, va ser trobada pel propietari de l’immoble amb les venes buides el cor trencat i el sexe ple de felicitat.

Assassinat sentimental

Ell li va dir a l’ascensor, no sé si et vull besar i ella li va respondre, si no ho saps es que no vols, quan vols besar a algú ho saps del cert. I aleshores ella es va retirar, va fer marxa enrere, es va quedar en un segon pla, va obligar al desig a negar-lo, va amenaçar la seva ment amb el desnonament si s’atrevia a recordar-lo i li va prohibir al cor estimar-lo. I arribat el moment de l’oblit, és va oblidar d’oblidar-lo.
L’assassinat sentimental va ser la seva única opció, va cercar la dona perfecte per ell, la que no gosaria rebutjar, li va plantar al davant. Quan ell estigués a punt de besar-la ella s’apartaria, així ho havien pactat. Contra tot pronòstic la substituta va cedir a l’atac. L’havia enamorat, i va convertir l’assassinat sentimental amb un suïcidi.

Foto: @photomindundi

Pablo

Pablo!, Pablo?_ sent la veu de fons però no vol obrir els ulls, sap que en un instant la mare s’aproparà li besarà la galta i el pujarà en braços dient amb una veu molt suau, Pablo, que no em senties? I sent el petó i obre els ulls però no troba la seva mare, si no una altre dona diferent que no sap qui és. Pablo? Li diu, i mentre el mira amb ulls de tendresa ell la respon amb mirada de por. Es mira les cames i no són petites, ha crescut, no és el Pablo nen, és l’adult. I qui és ella, es pregunta, és preciosa, pensa, i com cada dia li diu, de segur que ets un àngel que ha caigut del cel per cuidar-me. I ella somriu, es debat entre el dolor de l’oblit i l’alegria del retrobament, i decideix quedar-se amb l’alegria, segueix sent guapa als seus ulls, malgrat els anys, les arrugues el temps i la demència. I pensa, ha perdut la memòria, la noció del temps, però no la capacitat d’enamorar-la a cada instant.

Foto: @mirakarim

Fugida

Surt corrents per esborrar la imatge que acaba de veure intentant que la velocitat del seu cos deixi enrere el que no hauria d’haver passat. No vol pensar, no vol sentir, només vol fugir, d’aquell carrer d’aquell camí, d’aquella vida que no entén perque ha hagut de ser així. Néixer així és néixer i fer-se adulta. Que ella no tenia dret a ser també petita? a no tenir preocupacions, a ser durant un temps una mica més llarg una prolongació de la mare i el pare? Quina mena de vida és aquella? Quina mena de gent la que li pren la innocència, la que li pren amb una explosió tot allò que estima. Jura per Déu, jura i ben jura que si aconsegueix fer-se gran lluitarà per la pau, tot i que el que ara mateix voldria seria venjar la mort amb una altra.

Foto: @unoforeverphoto

El crim

Carlo Moneti i Giorgo Aspergo havien estat citats al mateix lloc amb l’encomana de matar el mateix subjecte. Fabio, un dels nous mafiosos que s’havia fet lloc en aquell mon realtizat les més gran atrocitats, s’havia saltat totes les normes, i estava generant un malestar considerable.
Quan en Carlo Moneti i en Gioirgo Aspergo es van trobar davant d’aquella biblioteca fitant el seu objectiu, un fil de ràbia els va atrapar. El primer pensament eliminar l’altre sicari, la competència. Dècimes de segon més tard, però, van descobrir el veritable objectiu, en Fabio no pretenia que matessin aquell tercer, sinó que s’eliminessin entre ells. Mentre feien una cigarreta, van tramar el plà perfecte per deixar de ser sicaris, abans però haurien de cometre el seu últim crim. Chao Fabio

Foto: @arantzarod

El numero dos

Sempre havia estat el numero dos, el segon, i com li va dir el seu pare un dia, els segons són els primers perdedors. Es sentia així com un ningú sense objectiu a la vida. De sobte es va trobar en aquella cua, volia saber qui hi havia al cap davant, segurament seria el primer, el guanyador que ell no havia estat mai, mentre estirava el cap va relliscar i va caure fent un soroll sord que només va fer moure’s al cec que com que no veia es va girar al cantó equivocat. Els que eren darrera seu el van saltar, algun fins i tot el va trepitjar, i van anar desapareixen a l’inici de la cua que en un moment es va convertir en el final.
Es va quedar sol. I aleshores en la seva soledat, es va adonar que si estava sol, no es veuria obligat a competir.
Beneïda soledat!

Foto: @photomindundi

Enquadre

Així, veus? Emmarca aquest espai, perque no se’ns oblidi, jo vull viure aquí, en aquest tros de terra amb aquest llac, amb aquest aire, els arbres, vull fer com la Katherine Hepburn i aixecar-me amb 70 anys i baixar al llac a nedar, sigui hivern o estiu. Diu ella mentre fa un gest amb la mà que enquadra l’espai. I ell fotografia el seu somni, amb ella dins, perquè ell continua sent el seu Spencer, casat, que no pot desfer-se de la dona, que no pot gaudir sense sentir el dolor de la traïció per aquella meravellosa dona que el destí va tenir la mala baba de presentar-li, quan ja era massa tard. Ella li mira els ulls, i en sap els pensaments.
Si m’haguessis conegut abans, li xiuxiueja a l’orella, de segur que no te n’hauries enamorat.

Foto: @gustavomarcom

Camí de llum

Altre cop et sents en la foscor, la feina, maleïda, t’ha abandonat i has passat a formar part de la llista d’aturats. La setmana passada va ser la parella la que et va deixar, i l’anterior, l’amiga, després vas assabentar-te que s’havia anat a fer tàndem amb la teva mitja taronja. Ets sents en un túnel sense sortida, i no saps què fer. De sobte s’apropa, et besa lleument la galta, t’agafa la mà, et diu, has tingut sort perdent la feina, així podràs dedicar-te a pintar a treure l’artista que portes dins, ara no tens excusa, dos anys de pintura pagada, què més vols? et diu també, en trobaràs un altre, no t’amoïnis, i si no és així, estaràs millor sola, tu ets la teva millor companyia, i de sobte, te n’adones, tens tota la raó, i li respons, amb una gran abraçada, gràcies mare, per ser el meu camí de llum.

Foto: Thais Rubies

Gestos

Foto: Montse Romo

Què fas aquí al meu costat, però que no veus que em moro de ganes que em facis un petó? Em llepo els llavis de manera lleu, sense que es noti, i els deixo humits per fer-los desitjables, em recullo el cabell darrera l’orella amb un gest tímid no assajat, i quan em parles no puc treure els ulls de la carn molsuda de la teva boca, fa estona i ja no sé què dius, et miro, et desitjo, què fas al meu costat, no veus que em moro de ganes perque et vull besar? De cop et calles em mires, i tu també et mossegues un llavi, i sense que sigui el meu, et sento les dents dolces damunt. Fas silenci, i aleshores esclato, em beses? Et dic en una súplica, i tu em respons, em pensava que no m’ho demanaries mai.

Paraules

Et tapes la boca, com si volguessis que les paraules tornessin a dintre. Encara et ressonen les ultimes, i sents com ella et mira des de tot arreu. Et tapes la boca i notes una lleugera pressió dels ulls que demana alliberar-se deixar caure les llàgrimes que s’han quedat enganxades. Tant jove! Tant innocent que va permetre que la fessin dona quan encara era una nena. La seva nena. Ella va haver de plorar, va haver de pregar, suplicar per poder desfer-se de la seva errada, t’ho va demanar, per que la llei li anava en contra, deixa’m marxar per fer-ho, acompanya’m en el viatge. I tu li vas respondre, si vas ser prou madura per fer-ho n’hauràs de ser per desfer-ho. I ara el que es desfà ets tu perquè després que ella marxés a Londres, mai més no va tornar..