Archive for the ‘Microcontes’ Category

h1

Lunch atop a Skyscraper

febrer 9, 2014

Foto: Arantza Rodriguez Edició Vicky Reina

Foto: Arantza Rodriguez
Edició Vicky Reina

La precarietat invaeix Nova York, els obrers treballen les hores que no viuen per portar fins l’ultim centau a les llars fredes i brutes de la ciutat. No fa gaires mesos, una situació descontrolada fa que es trenqui l’equilibri produint un crak que fa estavellar-se les famílies. Ells, els obrers, només tenen un instant de descans, l’unic moment de felicitat inconscient, l’instant en que mentre esmorzen, es senten com nens atrevits allà dalt del Rockefeller center a 69 pisos d’alçada sense por a res. Total si al final cauen, pensen, les coses no aniran a pitjor.

h1

Per una copa de cava

gener 15, 2013

Foto: I. Gràcia

Foto: I. Gracia


L’ultima copa i a sobre està mig buida, pensa un home de negre que intenta agafar-la
Sort, encara en queda una, i gairebé plena, es diu la dona de blanc.
Xoc de mans en intentar agafar l’ultima copa de cava de la safata.
Xoc de mirades.
_Perdona_ li diu ella, i aparta immediatament la mà de la mà de l’altra
_Disculpa_ li diu ell a la mateixa vegada.

Curiós, primer s’han tocat i després han parlat.
Ell l’acompanya amb la copa a la mà que ella insistentment li ha dit que es quedés, fins al retrat que presideix la sala. Espectacular, diu la noia de blanc. Té molta llum. Terrible, diu l’home de negre, no has vist la desproporció de la mà?
És cert la mà està desproporcionada, ella ni tant sols s’havia adonat, la noia és una mica blanca, una mica tova, una mica, potser, fleuma, però una bona persona.
És cert té molta llum, és difícil fer un quadre fosc amb tanta llum, ell ni tant sols ho havia vist, el noi és una mica negre, crític, una mica, potser, rabiüt, però una bona persona.
Un per un van mirant els quadres de l’exposició de l’amiga comuna, ella no troba els defectes, ell no veu les virtuts.
Es cauen bé, i al acabar decideixen, perque no? Anar a sopar junts.
Ella té fred, i ell li cedeix la jaqueta negra deixant pas a una camisa blanca que havia quedat amagada.
Semblen una fitxa de domino bicolor.
De tornada, passejant per la rambla, ella s’atura davant d’un cartell, t’has adonat? hi ha una falta d’ortografia! I ell li contesta, no et sembla preciosa la posta de sol?

I al final després de tot:
Ella una mica més negra
Ell una mica més blanc

h1

L’amistat és una altra cosa

gener 8, 2013

Foto: I. Gràcia

Foto: I. Gràcia


Què és l’amistat?
dius mentre penetres els teus ulls
en l’abisme dels meus
emulant Bécquer

Què és l’amistat?
una cançó dolça a l’orella,
una crítica cruenta

un somriure permanent,
un copet a l’esquena

una copa de vi o una cervesa?

Què és l’amistat?
un amor sense desig
un desig no consumat

L’amistat és eròtica
dos amants
que fingeixen no estimar-se
més enllà de les pells.

L’amistat no és res de tot això
o tot alhora

L’amistat, amic Amat,
Com et diria jo? …
Per a mi l’amistat amb tu,
Si tu vulguesis,
seria una altre cosa.

h1

L’al·lèrgia

gener 1, 2013

Foto: I. Gracia

Foto: I. Gracia


El doctor li va preguntar quan s’havien iniciat els símptomes i ella va començar a recordar. Tot just feia un mes havia començat la feina nova, i per aquells dies s’havia donat lloc el degoteig imparable del nas, ho recordava perfectament perque cada dia en acabar el torn del matí es passava pel super i es comprava un paquet de paquets de mocadors de paper que mai no arribaven al dia següent.
I els esternuts? Va tornar a preguntar el metge. Aquests havien començat més tard, potser feia uns quinze dies, i eren uns esternuts estranys, sempre en grups de quatre i quatre vegades, és a dir setze esternuts seguits en un període de dos minuts exactes, l’avantatge era que com ja sabia el temps que durava, podia evitar els efectes secundaris com algun accident. En el primer esternut parava el cotxe i posava els quatre llums, preferia els insults a haver de xocar amb qualsevol altre vehicle per no poder-lo veure. Havia detectat que esternudar no li permetia tenir els ulls oberts.
I el mal de cap? Va intentar esbrinar aquell doctor que la mirava amb una precisa cara de doctor. El mal de cap havia començat feia tot just una setmana, va ser el moment en què va decidir visitar el metge, era un dolor de cap que començava pels ulls, i que sempre li sobrevenia en el moment d’escriure la contrasenya a l’ordinador de la feina, ja havia provat de fer un canvi de contrasenya, com ara li recomanava el metge, però no havia donat resultat.
El doctor va decidir fer-li un test complert d’al·lèrgies per tal d’esbrinar el problema i van quedar que es veurien en quinze dies.
Mentre esperava els resultats va aparèixer un símptoma nou, la pell va començar a tenyir-se d’un color vermell més típic d’una gamba alemanya, que de la morenasa mediterrània que era ella, això li passava cap a les tres i li durava tota la tarde, estranyament al despertar-se al matí el símptoma havia desaparegut i tornava a tenir el seu color de pell natural.
Abans dels 15 dies, el metge la va trucar ja tenia els resultats. És una malaltia molt comuna, li va dir, la pateixen 3 de cada 5 persones, però tu ets una afortunada, tu tens els símptomes clars, ets una de les 333 persones al mon detectades fins al moment que compleixen el patró que permet proporcionar la cura. Amb aquest full que et dono et remetran els símptomes, i segurament en un mes podràs tornar a la vida normal. Et dono la baixa permanent, mai més no hauràs de tornar a treballar, tens al·lèrgia a la feina.

h1

L’home que em posava calenta

Desembre 18, 2012

Foto: I. Gracia

Foto: I. Gracia


L’home que em posava calenta
no era alt ni baix
no era ni guapo ni lleig
era un home normal

l’home que em posava calenta
no jugava al futbol
no escopia al carrer
era un dandi amagat

l’home que em posava calenta
et fulmina quan mira
et desfà quan et toca
et pot fer desmaiar

l’home que em posava calenta
els poemes recita
sap parlar d’amor
és un home especial

però a l’home que em posava calenta
no se’l pot ni tocar
perque a l’home que em posava calenta
els homes li fan tremolar

h1

Aniversari

Desembre 11, 2012
Aniversari. Foto: I.Gracia

Aniversari. Foto: I.Gracia

Un conte per celebrar un any plegats. Gràcies a totes i tots per llegir-me, espero que us quedin ganes per un any més. Gràcies de tot cor.

La trobada
Els primers cinc minuts ell va pensar d’ella que era una sobrada, utilitzant un seient pel cul i l’altre pel seu bolso i la jaqueta.
Els primers cinc minuts ella va pensar que ell era més aviat normalet, sense gaire gràcia.
Es van mirar, no podien més que fer-ho estaven davant per davant en els seients d’un tren de rodalies Barcelona — Sant Vicenç, i si no es veien directament ho feien mitjançant el vidre.
Ella es va sentir violenta se la mirava com si fos un bitxo estrany i va treure el llibre per no veure’l
Ell estava incòmode, se’l mirava com si li hagués pres la vida en comptes del seient, i va treure el llibre per no veure-la.
Ella llegia El amante lesbiano, pàgina 69
Ell llegia El amante lesbiano, pàgina 69
Mateixa editorial, mateix format.
Quan es van adonar es van somriure gairebé sense adonar-se’n, i a ell li va semblar que ella era una mica més dolça, i a ella, ell li va semblar una mica més atractiu.
A Sants ell li va cedir el seient a una senyora gran.
Ella li va ajudar a treure’s la jaqueta.
A Castelldefels van tornar a seure davant per davant.
I van parlar.
Primer del llibre.
Després d’altres , altres autors, altres novel·les, de la literatura, de la vida, de les casualitats, i van passar una hora parlant.
Ella s’havia convertit en la dona més tendre, i intel·ligent amb la que ell hagués parlat.
Ell era l’home més sexy amb el que s’havia creuat.
Ella li va rosar una cama.
Ell li va acaronar un braç
I sense adonar-se’n, i sense fer-ho, van fer l’amor amb les paraules, i al acomiadar-se es van quedar amb la sensació d’un sexe ben acabat.

“Hay que follarse las mentes” Dante (Martin H)

h1

90

Desembre 5, 2012

I l’ultima nota del violí va acompasar-se a aquella fulla, la darrera que queia de l’arbre, ara un tros de fusta solitari. Així acabava la seva novel•la, aquella que havia portat en secret durant els darrers dos anys. L’havia llegit un parell de vegades, i després com si d’una mena de conjur es tractés, va deixar passar noranta dies. Noranta dies sense pensar en ella, fent les coses que havia oblidat de fer mentre escrivia, vivint, vivint la seva vida no la dels seus personatges.
Però quan feia el dia noranta-ú, va repassar-la, va reprendre la història d’aquell xef violinista que havia perdut el cap per un secret mal guardat. Després de tres mesos li va semblar el millor text que havia escrit i va decidir presentar-lo a un concurs, era un concurs petit, amb un reduït premi en metàl•lic que no li donaria ni per pagar una mensualitat de la seva hipoteca, però el seu premi seria sortir mínimament de la foscor.
Noranta dies més tard era el veredicte, el dia 29 de març, el dia en que ell, feia noranta anys. Era la seva ultima oportunitat. Es va vestir, va agafar el metro, va seure en les grades d’aquell teatre i quan va sonar el veredicte el cor se li va aturar havia mort sent ningú.

h1

Quieta

Novembre 13, 2012

L’havien trobada quieta i sense moure’s, estirada, a l’ascensor del seu edifici. Algú s’havia preocupat de trucar als serveis d’urgències, i al cap d’unes hores havien arribat. Se la van emportar a l’hospital, i tot i que altres pacients van passar per davant d’ella en algun moment de la tarde una metgessa l’havia auscultat. No va trobar res. A les 12 de la nit, es va aixecar i va marxar cap a casa, només estava fent vaga.

h1

El petó

Octubre 30, 2012

Puja pel carrer unió, i els veu.
Deuen tenir catorze, màxim setze anys, i estan tant abraçats que en un primer moment ha pensat que era un sol cos, però al anar-se apropant, la massa s’ha desdibuixat creant dues persones unides, en una sola, per la boca.
Es fan un petó, un petó de durada indeterminada, una besada sense fi, a ella li cau el cap enrere, ell l’abraça com si fos l’ultima cosa que hagués de fer al mon, i tots dos es desfan en un petó que deixa bocabadat tothom que passa pel costat.
Els enamorats són a la parada del bus i mentre l’observadora espera, i mira, un senyor s’asseu al seu costat i també observa l’infinit petó. El senyor sospira, D’enyorança. La senyora perd una llàgrima, de desamor. La parella asseguda entre els dos, de sobte, s’aixeca i se’n va, deixant, un rastre d’amor al banc. Els estranys es miren i no poden evitar apropar-se i gairebé sense adonar-se’n, fer-se un interminable i llarg petó que deixa bocabadat a tothom que passa pel costat. A ella li cau el cap enrere i ell l’abraça com si fos l’última cosa que hagués de fer al món.

h1

El conte

Octubre 16, 2012

La meva germana m’havia dit, en llegir l’ultim conte penjat a la web, que m’estava repetint. Les paraules es van convertir en fines agulles que em van traspassar el cervell; em van caure com un raig d’aigua freda i vaig notar com relliscaven en forma de gotes de suor per les meves aixelles. Què podia fer per escriure alguna cosa diferent? Podria escriure una altre cosa si deixava de ser jo, així que em vaig disposar a l’operació. Havia vist alguna cosa semblant en una pel·lícula, camisa de quadres, pits embenats, tot i que no hi havia massa a dissimular, la joguina sexual penjada de la cintura, i els cabells tallats al 2, una cervesa a la mà i una cigarreta a la boca que em feia tancar l’ull esquerra amb el fum. Vaig tocar-me allà on es suposava que tenia les joies de la corona i vaig pitjar el teclat sense gairebé ni mirar que era el que la pantalla reflectia.

A la meva germana tampoc no li agradaria només havien sortit esports.