El bon final

Foto: @arantzarod

Ella escull, es col•loca en el pàrquing de camions del restaurant de carretera, els mira, els observa, i escull. Però no escull al més alt ni al més guapo, ni tampoc al més simpàtic, escull aquell que la mira als ulls, aquell que la fa sentir especial, aquell que li dona el que necessita. Amor. Pot semblar estrany, però vol aquell que li pot donar l’amor d’una nit. I un cop escollit s’apropa, es posa suggerent i es fa desitjar. Ningú pot resistir-se a la seva intensitat i tots acaben cedint als seus orgasmes, un darrera l’altre, perquè l’únic que ella vol és matar-los d’amor.
Quin final pot ser millor?

El túnel de la veritat

La va portar fins allà per confessar-li, per dir-li la veritat, a la seva millor amiga, sabia que podia entendre-la, si aconseguia explicar-li la veritat, l’altra l’entendria, i, sobretot la perdonaria.
M’he enamorat, li va dir mentre la mirava als ulls i li rodolava una llàgrima. I perquè plores? Li va preguntar l’altre. Perque el meu, és el teu amor, l’home que estimo és de la teva propietat. I mentre parlava no va poder evitar que les paraules se li tallessin per la plor enganxada a la gola. I ella, l’altre, la dona, l’enganyada, se la va mirar i li va somriure. Endavant, se que té, sé què fa, com enamora i com estima, és irresistible, així que no et preocupis, estima’l i deixat estimar, no has estat la primera, ni la ultima, i per mi no t’amoïnis, en pocs mesos tornarà.

La nina

No se que li veies a aquella amb cara de nina, li va dir ella mentre mirava com arribava la nit. Jura’m que mai més tornaràs a ser-me infidel. T’ho juro, li va dir ell. Al matí següent es comprava una nina inflable només per no avorrir-se de fer servir sempre el mateix forat.

FOTO: @sirenevenka

Ocaso

Avui fas noranta anys. Li diu una a l’altra quan la troba al seu davant. Copsa el seu gest de sorpresa, tot i les arrugues, tot i la edat.
Fa més de cinquanta anys que no ens veiem. Cinquanta anys, dos mesos, tres setmanes i quatre dies, li replica l’altre. I dues hores, contesta, jo també ho tinc contat. Com m’has trobat? Li pregunta la vella a la que no ho és tant. La teva filla m’ha buscat, deia que cada dia abans d’anar a dormir i quan et despertaves pronunciaves el meu nom. Has estat feliç? Pregunta la més vella. Em vaig casar, respon l’altre, és pot dir que he estat feliç. I aleshores es miren, com si no haguessin passat els anys, com si els seus ulls fossin els mateixos de fa cinquanta, la gran s’apropa a la vella i li fa un lleu bes als llavis arrugats, la mira i li diu: a la propera vida, recorda-te’n. I mentre l’altre surt per la porta, la vella tanca els ulls disposada a travessar la línia i anar a esperar per poder començar amb tranquil•litat, l’altra vida.

Foto: @monmago63

El sol

Es van conèixer quan el sol s’amagava, i parlant se’ls hi va fer tard. Es van enamorar mentre l’acompanyava amb el cotxe, perque ell havia anat caminant. I al deixar-lo a casa, per no destorbar, van aparcar entre dos cotxes. Es van mirar. Ella li penetrava els ulls verds i li veia els pensaments, ell havia quedat desmaiat amb les seves pestanyes amb moviment allegro ma non troppo, i no podia deixar-li la mirada. Puc dir una xorrada? va dir ella, t’estimo va respondre ell. Una setmana més tard els van trobar morts mirant-se als ulls i agafats de la mà, havien mort d’amor i de gana. Van tenir sort. Mai es van desenamorar.

Foto: tu_sur

La deessa de la matinada

La deessa de la matinada te cos de nena, i a l’esquena li allarga la melena fins arribar a la cintura. La deessa de la matinada em te el cor robat i mentre la miro no puc evitar desitjar els seus pits petits entre els meus llavis. Ella no sap que existeixo, m’ignora, l’avorreixo, per a ella jo no soc ningú més que algú més. Potser no podré esperar, i aleshores quan la deessa de la matinada em torni a mirar l’hauré de tocar, tot i que no estigui bé, tot i que jo sigui gran, i tot i que ella encara sigui una nena menor d’edat. Juro per Deu que només la tocaré i no li faré mal.

Foto: Charo Guijarro

Es busca

Per tercera setmana consecutiva havia confeccionat un conte de merda, i per tercera setmana li va posar una espelma al seu sant que la va mirar sense pena. Què li estava succeint? Es va aixecar i es va mirar al mirall, la seva cara reflectia la felicitat que sentia a la pell, i al mirarse es va adonar. El dolor de la pèrdua, el dolor de l’altre havia marxat finalment, i ell, el dolor, gelos del seu amor per l’escriptora es va emportar la seva inspiració de la mà, feien bona parella.
Quin sentit tenia ser feliç si no podia escriure?
Se li va acudir una idea, anunci per paraules al diari local: “Es cerca amant cabró per recuperar la inspiració”

FOTO: @maibe

El cor trenta tres

La mateixa història es repeteix, una i una altra vegada, jo l’ensenyo i me’l prenen, se’l queden per elles, es meu, em pertany, perquè no me’l tornen? Perquè m’enganya una rere l’altra? Perquè s’apropen em toquen i quan em torno dèbil me l’arranquen? Sense cor no puc viure.
Avui és lluna plena, com el primer dia, ho he de fer. Recuperar el cor, el número trenta tres. Em vestiré de negre, l’esperaré a la porta, i quan la seva abraçada fingida em toqui el cos, li seccionaré el pit, introduiré el ganivet i me’l tornarà. No hauria d’haver-me’l robat.

Foto: @photomindundi

La noia viatgera

Ella ja no és ella, algú ha decidit que la seva vida havia de canviar, algú li ha robat el sentit de la família sense ni tant sols demanar-ho, així que ara no és ella. Ella era la parella d’algú altre, la dona, la mare, la filla, i ara sense l’altre es sent com si no fos ningú. Obligada es treu la roba de casada i quan està a punt de posar-se la de divorciada, s’atura, es mira al mirall i decideix el seu destí. Despullada es sent millor i opta per no vestir-se de res, sinó d’ella mateixa i com que no sap qui és, decideix convertir-se en la noia viatgera cap al seu interior.

Foto: Andrea Paredes Puertas

L’altra

S’ha enamorat,  li mira els ulls mentre agafa la camera i sent una cremor a l’estomac que no havia notat en els seus 60 anys. Te tots els simptomes: cremor,  falta de gana,  mareig i una necessitat imperiosa del seu cos encara que mai no l’hagi tocat. Era aixo,  aquesta era la clau, en realitat li agraden els homes. I aleshores es deixa anar i s’enamora,  i gaudeix i pateix,  pateix perque mai deixa de ser el segon darrera l’ amor de veritat de l’altre, la camera. Mai t’enamoris d’una artista els de veritat, nomes ho estan del seu art.

Foto: @arantzarod