Posts Tagged ‘banc’

h1

La cita

Novembre 19, 2013

Foto: Jose Manuel Linares

Foto: Jose Manuel Linares

Arriba primer una noia, d’aquelles que m’encanta que m’hi posin el cul al damunt, guapa, senzilla, preparada per una cita, i s’hi queda cinc, deu, i fins a mitja hora, marxa amb una llàgrima que li cau i mirant el mòbil desesperada, xiuxiueja, em va dir a les cinc. Mitja hora més tard, un paio guapo, alt, i xulo d’aquells que fan una mica de mania, amb una rosa a la mà, se m’hi asseu, ben recte, gairebé sense ni tocar-me, fent posat. Als deu minuts se’n va i m’hi deixa la flor. Mentre marxa xoca amb el simpàtic, que és arrasat i trepitjat. Adolorit per l’aixafament del peu se’m tira al damunt, i per no trencar la flor, l’agafa. Llàstima, penso, aquest hauria estat una bona parella. I contra tot pronòstic ella torna a arribar. Perdona, li diu, m’he confós amb el canvi d’horari, i he vingut abans. Tenia moltes ganes de conèixer-te. I ell li respon, sort que has tornat jo gairebé portava tota la vida esperant.

h1

El canvi

Mai 28, 2013
Foto: Pedro Gonzalez

Foto: Pedro Gonzalez

Té una mirada estranya, com si s’hagués perdut en algun lloc, com si aquella roba, i la guitarra que du a les mans estigués sobreposada. Té una mirada estranya perquè acaba d’aterrar.
Dies enrere mentre anava al banc encotillat en la seva jaqueta i mig ofegat per la corbata negra, la va veure. Una dona etèria, vestida de blanc i amb els cabells tant curts que ningú podria agafar-li. La veu i s’enamora, però no d’ella, sinó de l’expressió d’aquell amb qui parla, ella s’apropa a algú, li diu unes paraules, i a l’altre se l’il·lumina la cara.
La mira durant una setmana seguida, la troba en el mateix espai a la mateixa hora, ella vestida de blanc, i ell amb la jaqueta negra, que l’estreny, i la corbata que l’escanya. Com més la veu més cansat es sent, la veu a ella a punt de volar, i es veu a ell a punt de caure a terra i morir ofegat. I de sobte és recorda, ho recorda, la seva vida anterior, la llibertat sense diners, la seva guitarra oblidada, i es produeix la transformació, Surt de casa amb uns texans, la guitarra sota el braç i es col·loca just a l’espai que ella creua cada matí, i comença a tocar.
La dona passa, se’l mira, és la primera vegada que ho fa, se li apropa i després de fer-li una besada lleu al coll, li diu, ara vas per bon camí, continua per aquí, no deixis la guitarra, no deixis de tocar. I mentre ell somriu corprès d’aquella veritat, un altre que els mira, s’enamora de l’expressió del guitarrista, la que generen les paraules de la dona, que més que caminar, vola.