Bojeria

No pot creure’s que pugui estimar-se a una altra, sense en canvi no deixar d’estimar ni un sol centímetre el cos de la seva dona, l’adora, però també adora a la que no toca. I a ella? A ella li passa igual, el desitja tant que a vegades el sexe li fa mal i l’ha de calmar amb l’amor del seu amor, el de casa, al que tampoc ha deixat de desitjar ni un instant. S’estimen amb bogeria, i pensen que realment és una bogeria no deixar-se d’estimar, o no deixar d’estimar als altres. Cadascú troba en aquell allò que li manca a la parella, cadascú, troba que l’altre és el complement perfecte, i al final després de molt parlar, de desitjar-se el cos, i mirar-se l’ànima, al final, decideixen no deixar escapar allò que els hi falta per aconseguir l’absoluta felicitat. Serien uns bojos, i prefereixen fer de la bogeria la seva realitat.

Foto: @photomindundi

Els teus llavis

Et mossegues el llavi pensativa, i sense adonar-me’n quedo enganxada d’aquest gest. Et miro, tens la vista perduda, els ulls clavats en algun punt de l’espai que no aconsegueixo trobar, i et continues mossegant el llavi. Em vénen ganes d’apretar-los amb les meves dents i de cop m’adono com ets de sexy. El cos es desperta i sense voler em trobo abraçant la teva boca amb la meva, em trobo acaronante la llengua, i per la meva sorpresa, tu, em respons. Estem sense aire gairebé un minut, i quan per fi t’apartes t’apropes a la meva orella i em xiuxiueixes: Qui diu que dues amigues no es poden besar?

Foto: @galagina

Amants

Foto: Ana Lopez Taboada

El seu home es va oblidar d’ella i es va haver de buscar un amant que li recordés com era de guapa i interessant. Passat tres anys, l’amant també es va oblidar de mirar-la i per segona vegada va trobar algú altre en qui emmirallar-se. Tres amants més tard, cansada de perdre i cercar, es va adonar que havia de trobar la bellesa i reconeixement en els propis ulls, així que va decidir deixar als que l’havien oblidat, i oblidar-los ella també. Va decidir mirar-se, enamorar-se de les seves virtuts i acceptar els seus defectes. De cop i volta es va convertir en una dona interessant a la que els oblidats desitjaven recordar.

Sola

Foto: Arantza Rodriguez

Està sola. Menja en el seu últim dia de solitud legal, i tot i que no hauria, es sent trista. Se n’ha anat amb la idea de gaudir del darrer dia de solteria, de tenir els seus últims instants com a dona lliure, abans que li posin les manilles de dit, i s’ha posat a pensar. L’ha desitjat tant, ha tingut tantes ganes d’ell durant aquests cinc anys, ganes de tenir-lo, de besar-lo, tocar-lo, al principi un minut es feia una eternitat, i cada vegada ha anat superant amb més paciència les seves absències, culminant en avui. Avui està feliç d’estar sola, de no tenir-lo al costat, i això paradoxalment la posa trista. Se n’adona, està a punt de tenir el que desitjava. Està a punt de vestir-se de blanc i obtenir-ho.
Demà.
Avui l’ultim dia i demà serà seu. I aquesta imatge se li enganxa en el cervell, i comença a tenir por, de l’eternitat, del per sempre, de tenir. Ho veu clar, ell la entendrà. Surt del restaurant, agafa el vestit blanc i el fa caure en una foguera de Sant Joan per encendre. Demà no anirà, no es presentarà a la seva boda perquè vol desitjar eternament.

Entre cendres

Foto: @montserc_bcn

Ell pintava vora el riu i ella jugava amb una ampolla fent entrar i sortir l’aigua. Quan es van conèixer, tenien vuit anys. Als quaranta es van tornar a trobar, ella es volia vendre l’estudi i s’hi va quedar a viure amb un pintor que li va comprar la meitat.
Ahir altre cop el destí ha tingut el detall de conservar-los l’amor, fent que marxessin junts, que s’acomiadessin alhora. Després de l’incendi han quedat poques coses, aquesta caixa sota l’escala que guarda una bonica història d’amor, la de la seva història. Una ampolla amb el retrat d’una noia vora el riu jugant amb l’aigua, la mateixa ampolla, el mateix retrat, conservat pels dos al llarg del temps, perquè quan l’amor és de veritat es sap des del primer moment. 

 

Carnaval

Foto I. Gràcia

Davant per davant. Jo asseguda, quieta esperant l’autobús a les 5 de la matinada d’una esgotadora nit de carnaval, ell davant meu, uns tres metres de distància i avançant. Un home alt, musculat, amb els cabells negres arrissats i una profunda mirada d’ulls foscos. Ell es planta al davant, i gairebé amb un moviment imperceptible em deixa sense alè, quedo amb la boca oberta, la saliva caient per la comissura del llavi, i els ulls desorbitadament desorbitats, estic així un parell de minuts interminables, i quan puc articular paraula li dic. Enhorabona, si jo fos un tio i la tingués així de gran, et ben juro que també l’ensenyaria

Teresa

Teresa fa temps que no és feliç, fa tant de temps, que ja gairebé no recorda què vol dir la felicitat.
Viu a Arcavell, un petit poble de cases de pedra, a la muntanya, a mig camí entre Andorra i Catalunya.
Teresa va nàixer allà i es podria comptar amb els dits d’una mà les vegades que ha deixat el poble per anar a la ciutat. Recorda un viatge a la Seu d’Urgell, la possibilitat d’estudiar, de relacionar-se, i recorda també la frustració, quan el seu pare va sentenciar que a ella no li calia estudiar, només era una dona i l’únic que li calia era trobar un bon home que en tingués cura.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

El petó

Puja pel carrer unió, i els veu.
Deuen tenir catorze, màxim setze anys, i estan tant abraçats que en un primer moment ha pensat que era un sol cos, però al anar-se apropant, la massa s’ha desdibuixat creant dues persones unides, en una sola, per la boca.
Es fan un petó, un petó de durada indeterminada, una besada sense fi, a ella li cau el cap enrere, ell l’abraça com si fos l’ultima cosa que hagués de fer al mon, i tots dos es desfan en un petó que deixa bocabadat tothom que passa pel costat.
Els enamorats són a la parada del bus i mentre l’observadora espera, i mira, un senyor s’asseu al seu costat i també observa l’infinit petó. El senyor sospira, D’enyorança. La senyora perd una llàgrima, de desamor. La parella asseguda entre els dos, de sobte, s’aixeca i se’n va, deixant, un rastre d’amor al banc. Els estranys es miren i no poden evitar apropar-se i gairebé sense adonar-se’n, fer-se un interminable i llarg petó que deixa bocabadat a tothom que passa pel costat. A ella li cau el cap enrere i ell l’abraça com si fos l’última cosa que hagués de fer al món.

Ella ho sabia

Ella ho sabia. Sabia que avui tu i jo ens abraçaríem, que compartiríem el llit.
Ha estat genial, oi? Quan hi ha quelcom que et fa mal, quelcom que et trenca l’ànima, quan el cor perd el seu bategar constant perquè res no funciona com ho hauria de fer, el sexe és millor. No trobes?

Ella ho sabia, foto, I. Gràcia

La relació

Em va mirar de reüll, em va somriure intentant evitar el moviment dels llavis, em va acariciar tocant el seient del metro, i em va deixar a la parada Fontana.