La núvia

Ell la mira per darrera l’esquena, i ella ho sap, ho nota, sent la seva mirada de volto clavada a l’espatlla, i sap que ara es penedeix d’haver-la deixat. Fa un any, avui fa justament un any que ell després de transformar-li els ànims, la vida i la cara, després de deixar-la amb un rictus tivant a la boca, la va abandonar. Per això va decidir tornar-se a casar justament avui. S’ha vestit de blanc, ha convidat als amics més íntims sabent que ell s’assabentaria, i ha mudat la seva millor cara, la de dona feliç.
Ell cercarà el nuvi, voldrà saber qui ha robat les restes del que ell no volia, però no el trobarà, el nuvi no existeix. Ha decidit casar-se amb ella mateixa, aquesta unió no li farà mal. Aquesta boda és la celebració d’una nova vida que la portarà a ser feliç en soledat.

Foto: Arantza Rodriguez

Sola

Foto: Arantza Rodriguez

Està sola. Menja en el seu últim dia de solitud legal, i tot i que no hauria, es sent trista. Se n’ha anat amb la idea de gaudir del darrer dia de solteria, de tenir els seus últims instants com a dona lliure, abans que li posin les manilles de dit, i s’ha posat a pensar. L’ha desitjat tant, ha tingut tantes ganes d’ell durant aquests cinc anys, ganes de tenir-lo, de besar-lo, tocar-lo, al principi un minut es feia una eternitat, i cada vegada ha anat superant amb més paciència les seves absències, culminant en avui. Avui està feliç d’estar sola, de no tenir-lo al costat, i això paradoxalment la posa trista. Se n’adona, està a punt de tenir el que desitjava. Està a punt de vestir-se de blanc i obtenir-ho.
Demà.
Avui l’ultim dia i demà serà seu. I aquesta imatge se li enganxa en el cervell, i comença a tenir por, de l’eternitat, del per sempre, de tenir. Ho veu clar, ell la entendrà. Surt del restaurant, agafa el vestit blanc i el fa caure en una foguera de Sant Joan per encendre. Demà no anirà, no es presentarà a la seva boda perquè vol desitjar eternament.