Foto: Pedro Gonzalez
Té una mirada estranya, com si s’hagués perdut en algun lloc, com si aquella roba, i la guitarra que du a les mans estigués sobreposada. Té una mirada estranya perquè acaba d’aterrar.
Dies enrere mentre anava al banc encotillat en la seva jaqueta i mig ofegat per la corbata negra, la va veure. Una dona etèria, vestida de blanc i amb els cabells tant curts que ningú podria agafar-li. La veu i s’enamora, però no d’ella, sinó de l’expressió d’aquell amb qui parla, ella s’apropa a algú, li diu unes paraules, i a l’altre se l’il·lumina la cara.
La mira durant una setmana seguida, la troba en el mateix espai a la mateixa hora, ella vestida de blanc, i ell amb la jaqueta negra, que l’estreny, i la corbata que l’escanya. Com més la veu més cansat es sent, la veu a ella a punt de volar, i es veu a ell a punt de caure a terra i morir ofegat. I de sobte és recorda, ho recorda, la seva vida anterior, la llibertat sense diners, la seva guitarra oblidada, i es produeix la transformació, Surt de casa amb uns texans, la guitarra sota el braç i es col·loca just a l’espai que ella creua cada matí, i comença a tocar.
La dona passa, se’l mira, és la primera vegada que ho fa, se li apropa i després de fer-li una besada lleu al coll, li diu, ara vas per bon camí, continua per aquí, no deixis la guitarra, no deixis de tocar. I mentre ell somriu corprès d’aquella veritat, un altre que els mira, s’enamora de l’expressió del guitarrista, la que generen les paraules de la dona, que més que caminar, vola.
sondelletres 