Foto I. Gràcia
Davant per davant. Jo asseguda, quieta esperant l’autobús a les 5 de la matinada d’una esgotadora nit de carnaval, ell davant meu, uns tres metres de distància i avançant. Un home alt, musculat, amb els cabells negres arrissats i una profunda mirada d’ulls foscos. Ell es planta al davant, i gairebé amb un moviment imperceptible em deixa sense alè, quedo amb la boca oberta, la saliva caient per la comissura del llavi, i els ulls desorbitadament desorbitats, estic així un parell de minuts interminables, i quan puc articular paraula li dic. Enhorabona, si jo fos un tio i la tingués així de gran, et ben juro que també l’ensenyaria
sondelletres 