L’ancià “huaso” xilè

Foto cedida per: @palizas

El huaso s’ha fet gran i comença a estar cansat, de la terra, de treballar-la com si tingués setze anys, de la vida que no li va donar substitut, de la mort dels seus, i l’únic que li queda és el seu últim cavall, ell és qui li fa aixecar-se pel matí, ell qui li dóna la vida, qui l’ajuda a moure’s pel camp. Però aquest matí se n’ha adonat ell també s’ha fet gran, més de 25 anys fa que li van portar quan encara era un cadell, i a ell, també se li acaba la vida. Per això s’ha decidit, moriran alhora, encara no sap ni quan ni com, però vol morir i ser enterrat amb el seu últim acompanyant.

El conte

La meva germana m’havia dit, en llegir l’ultim conte penjat a la web, que m’estava repetint. Les paraules es van convertir en fines agulles que em van traspassar el cervell; em van caure com un raig d’aigua freda i vaig notar com relliscaven en forma de gotes de suor per les meves aixelles. Què podia fer per escriure alguna cosa diferent? Podria escriure una altre cosa si deixava de ser jo, així que em vaig disposar a l’operació. Havia vist alguna cosa semblant en una pel·lícula, camisa de quadres, pits embenats, tot i que no hi havia massa a dissimular, la joguina sexual penjada de la cintura, i els cabells tallats al 2, una cervesa a la mà i una cigarreta a la boca que em feia tancar l’ull esquerra amb el fum. Vaig tocar-me allà on es suposava que tenia les joies de la corona i vaig pitjar el teclat sense gairebé ni mirar que era el que la pantalla reflectia.

A la meva germana tampoc no li agradaria només havien sortit esports.

Les tisores

La noia morena va agafar amb fúria unes tisores i amb un cop a la taula les va deixar, fent gairebé un forat en aquesta.
Talla, va dir-li, i gairebé tallava ella l’aire, amb aquella paraula.
Talla! Va cridar-li la següent vegada.
La del cabell canós, va mirar-se les tisores sense entendre de què anava aquella història.
Talla…, i aquesta vegada va suplicar-li.
Si us plau, no vull més trucades, no vull més preguntes, ja soc gran, mare, si us plau, talla aquest cony de cordó umbilical imaginari que et té enganxada a mi.

Presonera (1era part)

Tot el cos em fa mal, sento els músculs engarrotats i una pressió estranya que no em deixa respirar. Tinc por a obrir els ulls però finalment em decideixo, les parpelles es mouen lentament com si fes milers d’anys que no haguessin fet aquest gest, les obro dècimes de segon, i les tanco. Sento fred. Un ball extern mou el meu cos, i en canvi jo no em puc moure. Intento recuperar els braços com ho he fet anteriorment amb els ulls, però aquest no em fan cas. Estan morts. Estic morta potser? És aquesta la sensació que t’atrapa quan deixes aquest mon? En canvi puc pensar. Puc respirar.
Vull saber què passa però em fa por mirar. Sento els peus morts, com si fes temps que la sang hagués decidit no passejar-se per ells. Sento les cames dormides, estan encongides i els genolls toquen els meus pits. La posició fetal.
Haig de fer-ho, haig de mirar. Ser valenta i obrir els ulls, descobrir el que m’envolta, què és el que em m’atrapa sense deixar-me moure.
(continuarà…)

L’ombra (1era i 2ona part)

L’he vista. Fa un moment estava a la porta, allà, a la polleguera, sense entrar però mirant-nos. He vist la seva ombra al terra, i aleshores, he intuït el que passaria. Fa una setmana que ve cada nit i ens observa, de moment he aconseguit que no entri, però quan de temps durarà aquesta treva? Quin marge ens donarà? Segur que en algun moment m’agafa despistada i aconsegueix passar la ratlla i seure al sofà, i en l’instant que això passi en aquell precís instant tot, absolutament tot, s’haurà acabat. Se m’esgoten els recursos, se m’esgoten les forces, un sopar amb espelmes per que el foc l’allunyi, un bany conjunt, per que sé que l’aigua li fa por, però realment qui té por ara, soc jo.

Ell m’ho va dir: vindrà. Ell sap més que jo, té quinze anys més de coneixements, quinze més de saviesa, de vida. Massa diferència, deien alguns, però aquests quatre anys, han estat genials, i ara… ella ha hagut de venir.
Tot o res li vaig dir.
Ara ho sé, ara ho tinc clar, ell m’estimava, m’ha estimat com a ningú, perque tot i saber que després del “tot” vindria el “res” va accedir a la meva demanda. Ell em deia que estàvem bé així, sense lligams sense obligacions, amb un tot que ens permetés gaudir sense quedar-se tip. Que anar a viure junts no era bona idea, que ella acabaria venint, i jo, il•lusa de mi, li vaig dir, o tot o res. I ell va dir, prefereixo tenir-te i després perdre’t que no haver-te tingut.

(continuarà)

Els ulls (conte complert)

Els ulls

Tanca els ulls intentant dormir-se, i torna a veure aquella imatge, la boca d’una pistola apuntant als seus llavis, és una Glock, les coneix perfectament, ell n’havia fabricat. Manté la boca tancada com si d’aquesta manera pogués evitar que la bala traspassi l’orifici, com si pogués evitar que la bala crei un camí nou. Morir amb un tret a la boca és la típica manera en que ho fan els suïcides, i ell no vol que la resta pensi que s’ha suïcidat, i no ha estat per manca de ganes sinó per oportunitat. Aquella dement s’ha avançat als seus desitjos.
Disparam li va dir, abans que ella fes el gest d’agafar aquella eina amb les dues mans i apuntés al centre dels llavis intentant que fos el centre de la gola.

Disparam, l’increpa, i mentre li diu s’amenacen, ell amb les seves paraules, ella amb l’instrument mortal. Fa temps que ets mort, li diu la dona mentre no para de mirar-li als ulls, mentre l’interroga amb el seu iris damunt de l’altre. Fa tant de temps que ets mort que no notaràs la diferència, li torna a dir, i creu que ell la està escoltant. Potser així et faré un favor, potser així podré viure ja tranquil·la sense tu, quan t’hagis mort de veritat, ploraré i després ho superaré, quan t’hagis mort, et substituiré, i quan diu aquesta última paraula prem amb més força la Glock en els llavis de l’altre, vol que obri la boca, que tasti el sabor metàl·lic de l’arma. L’home li demana perdó amb els ulls, i ella comença a plorar.

Obre els ulls per treure’s la imatge que té enganxada a la retina, i es troba que ella està al seu davant, i mirant-la no pot més que tornar-la a veure amb l’arma a la mà, no pot més que tornar a sentir les seves amenaces, els seus retrets, no pot més que tornar a sentir com li cau l’orina de por, com es pixa a sobre davant la immediatesa de la mort. Ella el somriu, no porta una arma, només el sopar, no l’amenaça, l’estima, li ho diu altre cop, ho vaig fer per tu, per que t’adonessis que en realitat m’estimes, que estimes la vida. I es va adonar que estimava la vida, i es va adonar que també estimava la mà que ella li va rebentar amb un descuit amb la Glock, i també s’adona que ha deixat d’estimar-la, està viu, ella li ha donat novament la vida i li ha pres l’amor, la por que sent cada vegada que la mira s’ha empassat el seu amor. Demà la deixarà.

De trossos

Mai ningú havia vist res igual i ningú més ho veuria. En l’instant en que va afegir l’ultima part a aquell cos inert, els ulls verds que tant li havien costat arrencar sense fer malbé, i desprès de dir una a una les paraules màgiques sense resultat, va ruixar, amb alcohol, el cos inert del frankenstein i l’únic manual de com crear l’home perfecte.
Mentre encenia el llumí ho va entendre, ni amb els millors pedaços podia crear una cosa impossible.

Neu

Va maleir el moment en què va arribar a aquell poble, la seva sort, i la situació que l’havia portat a l’estat de congelació en què es trobava.
Els ulls només arribaven a veure les enormes dimensions de neu que l’envoltava impedint-li trobar el final. Era com estar en mig de l’oceà.
Havia començat per no sentir-se les cames, després, aquella situació s’havia apropiat de totes les extremitats. Va sentir fred, un fred intens que s’havia infiltrat en la roba penetrant la pell i instal•lant-se definitivament dins els seus ossos. Més tard, el fred va semblar desaparèixer de les zones que tocaven la neu, convertint-se en una mena de cremor contínua. Finalment va perdre tota sensació. El seu cos semblava mort, i el fet, en comptes d’espantar-lo, el va reconfortà, si no el sentia no li podia fer mal. Aleshores va tancar els ulls, va recolzar l’esquena  a l’arbre i es va relaxar.

Imatge cedida per David Puig

Forastera

Els dies passen sense aportar-li res de nou, la quietud la envaeix, la rutina l’adorm, la Marta no pot més. Li pesen els ulls, cada dia li costa una mica més mantenir-los oberts, mantenir l’esquena dreta, caminar.
Necessita quelcom que li faci sentir altre cop que la seva pell, es seva. Necessita sentir-se maca, estimada, necessita sentir-se desitjada.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

Record

Ell ja és gran, bastant gran per ella, i li recorda un record.
A vegades els records es col·loquen als cossos d’altres persones i inevitablement les estimes o les odies.

Imatge cedida per David Puig