Bojeria

No pot creure’s que pugui estimar-se a una altra, sense en canvi no deixar d’estimar ni un sol centímetre el cos de la seva dona, l’adora, però també adora a la que no toca. I a ella? A ella li passa igual, el desitja tant que a vegades el sexe li fa mal i l’ha de calmar amb l’amor del seu amor, el de casa, al que tampoc ha deixat de desitjar ni un instant. S’estimen amb bogeria, i pensen que realment és una bogeria no deixar-se d’estimar, o no deixar d’estimar als altres. Cadascú troba en aquell allò que li manca a la parella, cadascú, troba que l’altre és el complement perfecte, i al final després de molt parlar, de desitjar-se el cos, i mirar-se l’ànima, al final, decideixen no deixar escapar allò que els hi falta per aconseguir l’absoluta felicitat. Serien uns bojos, i prefereixen fer de la bogeria la seva realitat.

Foto: @photomindundi

El cos

Foto: Andrea Paredes

Li agrada el seu cos, es mira al mirall i encara s’agrada. Ha perdut els complexes de l’adolescència, les inseguretats, i ara sap lluir amb gràcia la línea corba que es va instal•lar de ben jove al seu perfil. Sap que agrada. Avui de sobte, té por, es torna a mirar al mirall i contempla els pits, s’acarona lleument per sobre del vestit, fent que s’ericin al seu propi contacte, baixa i llisca la mà per la panxa, i de passada i molt lleument acarona el seu sexe. S’ha acabat. S’acomiada. Ja mai més no tornarà a ser el que era, en pocs mesos els seus pits es deformaran, la panxa perdrà la tivantor i possiblement el seu sexe deixarà de ser desitjat. I medita, aquesta serà la primera cosa que perdrà, la primera que li regalarà al fill que comença a omplir la seva vida.

Sola

Foto: Arantza Rodriguez

Està sola. Menja en el seu últim dia de solitud legal, i tot i que no hauria, es sent trista. Se n’ha anat amb la idea de gaudir del darrer dia de solteria, de tenir els seus últims instants com a dona lliure, abans que li posin les manilles de dit, i s’ha posat a pensar. L’ha desitjat tant, ha tingut tantes ganes d’ell durant aquests cinc anys, ganes de tenir-lo, de besar-lo, tocar-lo, al principi un minut es feia una eternitat, i cada vegada ha anat superant amb més paciència les seves absències, culminant en avui. Avui està feliç d’estar sola, de no tenir-lo al costat, i això paradoxalment la posa trista. Se n’adona, està a punt de tenir el que desitjava. Està a punt de vestir-se de blanc i obtenir-ho.
Demà.
Avui l’ultim dia i demà serà seu. I aquesta imatge se li enganxa en el cervell, i comença a tenir por, de l’eternitat, del per sempre, de tenir. Ho veu clar, ell la entendrà. Surt del restaurant, agafa el vestit blanc i el fa caure en una foguera de Sant Joan per encendre. Demà no anirà, no es presentarà a la seva boda perquè vol desitjar eternament.

Entre cendres

Foto: @montserc_bcn

Ell pintava vora el riu i ella jugava amb una ampolla fent entrar i sortir l’aigua. Quan es van conèixer, tenien vuit anys. Als quaranta es van tornar a trobar, ella es volia vendre l’estudi i s’hi va quedar a viure amb un pintor que li va comprar la meitat.
Ahir altre cop el destí ha tingut el detall de conservar-los l’amor, fent que marxessin junts, que s’acomiadessin alhora. Després de l’incendi han quedat poques coses, aquesta caixa sota l’escala que guarda una bonica història d’amor, la de la seva història. Una ampolla amb el retrat d’una noia vora el riu jugant amb l’aigua, la mateixa ampolla, el mateix retrat, conservat pels dos al llarg del temps, perquè quan l’amor és de veritat es sap des del primer moment. 

 

En Giorgio

Foto: Arantza Rodriguez

Portal allà i mata’l, en Giorgio t’ajudara. Viu en un restaurant de Roma i te la clau de la mort. Ho detecta ràpid, la manera de parlar, de caminar, la mirada, en Giorgio sap de seguida quan ha d’obrir el salo amorte i acompanya a aquells q ho necessiten fins allà, una sala recollida i secreta que només visiten els seleccionats, els assassinis i les víctimes. Portal allà i el veuràs morir, veuràs morir l’home que és i veuràs renàixer l’home del que et vas enamorar. L’entorn, el vi, la música, i els plats, faran el seu efecte, la conversa i el silenci es barrejaran i generaran el canvi. Entrareu com dos estranys que fa massa que es coneixen i sortireu com dos coneguts que s’acaben de trobar.

No li diguis

No li diguis, si us plau no li expliquis, no vull que ho sàpiga, no en té cap necessitat. No li diguis, m’ho has de prometre. Quant de temps li queda de vida, un any, dos, potser estirant molt, cinc? Quina necessitat té de malviure la resta del que li queda de vida, quina necessitat de fer-li venir aquest dolor? Ara és feliç, tant feliç com es pot ser amb 95 anys, amb la serenor que dóna l’edat, amb la pau d’estar a punt de descansar per sempre. Confio en tu. Jo sé el que es pateix, sé que és viure la mort del teu fill, sobreviure a aquell que hauria de morir després, sé del dolor que gairebé et trenca l’ànima, per això et demano que siguis jo, que em substitueixis, que aprenguis a imitar la meva lletra, està sorda però conserva la vista i la intel·ligència.

No li diguis, només escriu-li a la mare la meva vida de mentida, la que t’inventaràs quan el càncer se m’emporti definitivament.

Foto: I. Gracis

La tastadora

Es va convertir en tastadora de vins. La més jove tastadora de vins que havia existit mai.
De ben petita ja li captivava el seu color fosc. Filla d’un productor, envoltada d’ampolles negres, tot i la prohibició, aprofitava qualsevol descuit per paladejar-ne sense empassar-s’ho.
El dia que va engolar per primera vegada més líquid del compte, va descobrir l’autèntica màgia del vi: la llibertat.
El suc negre va fer lliscar la tinta del mateix color per un foli blanc que es va sentir desvirgat.
Va decidir dedicar-se, en el seu temps lliure, a escriure a les ampolles de vi, la contraetiqueta, això sí, previa ingestió de l’interior.

Foto: I. Gracia

Sense llàgrimes

Foto: I. Gràcia

M’he quedat sense llàgrimes, els ulls secs, plens d’aigua que no pot sortir. Desitjaria que marxessin, vessar-les totes i omplir-me la cara del seu dolor, però no puc plorar, no m’està permès. Ningú no entendria que jo vessés llàgrimes en aquest moment; no és prou la meva felicitat? No és prou el moment dolç pel que estic passant? Una filla, un premi literari, un ascens a la feina, i tot i això em moro de ganes de plorar de buidar totes les llàgrimes que s’han quedat atrapades sota dels meus ulls.
No puc plorar per Ell, no puc per que no existeix, no és ningú per a ningú del meu entorn, i aquest ningú ha mort. L’home que vaig estimar i no vaig acabar de tenir, l’home que compartia amb una altre dona, del que tenia una meitat de la meitat, que m’estimava en silenci, i al que adorava, Ell, ha desaparegut . No puc plorar el meu amant que ha mort perquè en realitat no existeix per a ningú més que per mi, ell ha estat el meu gran secret, i com a secret se m’ha emportat amb ell a sota terra.
No el vaig poder estimar de veritat, i ara, ni tant sols el puc plorar.

Carnaval

Foto I. Gràcia

Davant per davant. Jo asseguda, quieta esperant l’autobús a les 5 de la matinada d’una esgotadora nit de carnaval, ell davant meu, uns tres metres de distància i avançant. Un home alt, musculat, amb els cabells negres arrissats i una profunda mirada d’ulls foscos. Ell es planta al davant, i gairebé amb un moviment imperceptible em deixa sense alè, quedo amb la boca oberta, la saliva caient per la comissura del llavi, i els ulls desorbitadament desorbitats, estic així un parell de minuts interminables, i quan puc articular paraula li dic. Enhorabona, si jo fos un tio i la tingués així de gran, et ben juro que també l’ensenyaria

M’ignores

Foto: I.Gracia (assessorament Nit Victorio)

He desaparegut, m’he anat desfent a la teva vista fins a fer-me invisible, i no em veus.
Què ha passat?
M’ignores. M’ignores quan et poso el plat a taula, quan intento acaronar la teva mà al llit, quan sense èxit et faig l’amor. Fins i tot aleshores m’ignores.
Crec que vas començar a ignorar-me un segon després de mirar-me per primera vegada. I després d’això ens varem casar, vam tenir tres fills, i cada dia, cada mes, cada any, m’has ignorat una mica més, fins a fer-me desaparèixer..
Si tu no em veus, qui soc jo?
Per això, tot i el mal, tot i la ràbia, quan em pegues, soc, si més no, una mica més jo, em faig present, el dolor em fa adonar-me que estic viva, perque quan em pegues em mires als ulls, perque quan em pegues, quan em colpeges amb la teva mà, em veus.

Pega’m, perque quan em pegues sé que existeixo