Per una copa de cava

Foto: I. Gracia

L’ultima copa i a sobre està mig buida, pensa un home de negre que intenta agafar-la
Sort, encara en queda una, i gairebé plena, es diu la dona de blanc.
Xoc de mans en intentar agafar l’ultima copa de cava de la safata.
Xoc de mirades.
_Perdona_ li diu ella, i aparta immediatament la mà de la mà de l’altra
_Disculpa_ li diu ell a la mateixa vegada.

Curiós, primer s’han tocat i després han parlat.
Ell l’acompanya amb la copa a la mà que ella insistentment li ha dit que es quedés, fins al retrat que presideix la sala. Espectacular, diu la noia de blanc. Té molta llum. Terrible, diu l’home de negre, no has vist la desproporció de la mà?
És cert la mà està desproporcionada, ella ni tant sols s’havia adonat, la noia és una mica blanca, una mica tova, una mica, potser, fleuma, però una bona persona.
És cert té molta llum, és difícil fer un quadre fosc amb tanta llum, ell ni tant sols ho havia vist, el noi és una mica negre, crític, una mica, potser, rabiüt, però una bona persona.
Un per un van mirant els quadres de l’exposició de l’amiga comuna, ella no troba els defectes, ell no veu les virtuts.
Es cauen bé, i al acabar decideixen, perque no? Anar a sopar junts.
Ella té fred, i ell li cedeix la jaqueta negra deixant pas a una camisa blanca que havia quedat amagada.
Semblen una fitxa de domino bicolor.
De tornada, passejant per la rambla, ella s’atura davant d’un cartell, t’has adonat? hi ha una falta d’ortografia! I ell li contesta, no et sembla preciosa la posta de sol?

I al final després de tot:
Ella una mica més negra
Ell una mica més blanc

L’amistat és una altra cosa

Foto: I. Gràcia

Què és l’amistat?
dius mentre penetres els teus ulls
en l’abisme dels meus
emulant Bécquer

Què és l’amistat?
una cançó dolça a l’orella,
una crítica cruenta

un somriure permanent,
un copet a l’esquena

una copa de vi o una cervesa?

Què és l’amistat?
un amor sense desig
un desig no consumat

L’amistat és eròtica
dos amants
que fingeixen no estimar-se
més enllà de les pells.

L’amistat no és res de tot això
o tot alhora

L’amistat, amic Amat,
Com et diria jo? …
Per a mi l’amistat amb tu,
Si tu vulguesis,
seria una altre cosa.

90

I l’ultima nota del violí va acompasar-se a aquella fulla, la darrera que queia de l’arbre, ara un tros de fusta solitari. Així acabava la seva novel•la, aquella que havia portat en secret durant els darrers dos anys. L’havia llegit un parell de vegades, i després com si d’una mena de conjur es tractés, va deixar passar noranta dies. Noranta dies sense pensar en ella, fent les coses que havia oblidat de fer mentre escrivia, vivint, vivint la seva vida no la dels seus personatges.
Però quan feia el dia noranta-ú, va repassar-la, va reprendre la història d’aquell xef violinista que havia perdut el cap per un secret mal guardat. Després de tres mesos li va semblar el millor text que havia escrit i va decidir presentar-lo a un concurs, era un concurs petit, amb un reduït premi en metàl•lic que no li donaria ni per pagar una mensualitat de la seva hipoteca, però el seu premi seria sortir mínimament de la foscor.
Noranta dies més tard era el veredicte, el dia 29 de març, el dia en que ell, feia noranta anys. Era la seva ultima oportunitat. Es va vestir, va agafar el metro, va seure en les grades d’aquell teatre i quan va sonar el veredicte el cor se li va aturar havia mort sent ningú.

El petó

Puja pel carrer unió, i els veu.
Deuen tenir catorze, màxim setze anys, i estan tant abraçats que en un primer moment ha pensat que era un sol cos, però al anar-se apropant, la massa s’ha desdibuixat creant dues persones unides, en una sola, per la boca.
Es fan un petó, un petó de durada indeterminada, una besada sense fi, a ella li cau el cap enrere, ell l’abraça com si fos l’ultima cosa que hagués de fer al mon, i tots dos es desfan en un petó que deixa bocabadat tothom que passa pel costat.
Els enamorats són a la parada del bus i mentre l’observadora espera, i mira, un senyor s’asseu al seu costat i també observa l’infinit petó. El senyor sospira, D’enyorança. La senyora perd una llàgrima, de desamor. La parella asseguda entre els dos, de sobte, s’aixeca i se’n va, deixant, un rastre d’amor al banc. Els estranys es miren i no poden evitar apropar-se i gairebé sense adonar-se’n, fer-se un interminable i llarg petó que deixa bocabadat a tothom que passa pel costat. A ella li cau el cap enrere i ell l’abraça com si fos l’última cosa que hagués de fer al món.

Ella ho sabia

Ella ho sabia. Sabia que avui tu i jo ens abraçaríem, que compartiríem el llit.
Ha estat genial, oi? Quan hi ha quelcom que et fa mal, quelcom que et trenca l’ànima, quan el cor perd el seu bategar constant perquè res no funciona com ho hauria de fer, el sexe és millor. No trobes?

Ella ho sabia, foto, I. Gràcia

T’estimo

T’estimo, li va dir ella mentre el mirava de reüll, t’estimo li va respondre ell solament amb la mirada, la boca havia quedat adormida després de besar-la per primera vegada.

El somni

Havia somiat tantes vegades aquell instant, què diria, com, quina cara seria la més adequada, la roba, qui podria seure al seu costat, com faria arribar l’event… Fins i tot havia assajat un discurs que començava amb aquesta frase, “potser després del naixement dels meus fills, aquest és el dia més important de la meva vida… ” Però va dubtar, arribat el moment, va dubtar, sobre quines serien les paraules adequades, si hi aniria gent, si la roba escollida seria la correcta…, va dubtar tant que un cop davant el mirall i amb l’exemplar del seu primer llibre a la mà, va decidir trucar a l’editor per cancel·lar la presentació del llibre, una idea brillant li va passar pel cap, suïcidar-se aquell mateix dia si que la trauria de l’anonimat.