Teresa

Teresa fa temps que no és feliç, fa tant de temps, que ja gairebé no recorda què vol dir la felicitat.
Viu a Arcavell, un petit poble de cases de pedra, a la muntanya, a mig camí entre Andorra i Catalunya.
Teresa va nàixer allà i es podria comptar amb els dits d’una mà les vegades que ha deixat el poble per anar a la ciutat. Recorda un viatge a la Seu d’Urgell, la possibilitat d’estudiar, de relacionar-se, i recorda també la frustració, quan el seu pare va sentenciar que a ella no li calia estudiar, només era una dona i l’únic que li calia era trobar un bon home que en tingués cura.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

L’illa

L’illa serà el seu punt d’arribada, i a l’hora el punt de sortida, l’illa li permetrà crear una nova jo. Un lloc petit on ningú la conegui, on pugui deixar de ser la Carme, la solterona, la filla del fuster, i en quatre dies pugui ser la estrangera, potser la Vilanovina, o en tot cas la Barcelonina, filla d’algun pare llunyà, i més que solterona potser, moderna.

Imatge cedida per David Puig

La noia del tren

La mira amb intensitat. Mai una dona l’havia mirada així. Deu tenir uns vint anys, porta un piercing al llavi que surt de la part central i s’aixeca en un aro abraçant la carn molsuda de la seva boca. L’Alba es ruboritza, primer pensa que potser es coneixen, alguna amiga de la seva filla, però després de repassar mentalment la imatge d’aquella noia està segura que és la primera vegada que la veu. La recordaria, el forat al llavi, el tatuatge que puja pel seu coll amagant-se darrera l’orella . Mai. L’Alba no havia vist mai abans, aquella noia. Potser és ella qui es confon, fet i fet les dones de quaranta anys deuen semblar totes iguals per a les criatures de vint.

La relació

Em va mirar de reüll, em va somriure intentant evitar el moviment dels llavis, em va acariciar tocant el seient del metro, i em va deixar a la parada Fontana.

La banyera

Blava. Blava i plena fins a dalt.

Li agradaven els diumenges, li agradava trobar-se amb l’escalfor de l’aigua que la venia a reconfortar diumenge rere diumenge. Aquell era el seu moment de relax. L’esperava amb impaciència tota la setmana i quan començava a sentir la pluja calenta de la mànega s’iniciava al seu plaer.

Es mirava en el mirall que hi havia just a sobre d’ella i li plaïa descobrir-se plena d’aigua calenta que l’anava envaint. T’afavoreix l’aigua, el transparent t’escau d’allò més, li deia el mirall mentre li retornava la seva imatge de nuesa remullada. I aleshores ella es moria de vergonya durant uns instants, el temps just en que el sabó saltava de l’ampolla i li feia, amb molta cura, un vestit blanc de núvia.

A les 12 en punt les espelmes que ella lluïa amb orgull a cada cantonada s’encenien fent-li venir els colors a les galtes i cada diumenge li ho deien, estàs preciosa vestida de blanc.

Trenta minuts exactes de plaer, trenta minuts de deliciosa escalfor que s’anava perdent de mica en mica, que s’anava refredant fins arribar al seu punt àlgid, quan s’escorria tota gemegant, pel forat de l’al·lumini.

Especial Sant Jordi

Especial Sant Jordi

_Tinc un regal especial per tu_. Va dir-li mentre intentava veure-li el cor entre mig de l’escot. _Especial?_ va respondre ella i mentre ho deia, gairebé li brillaven els ulls per la paraula regal. _Està aquí_ i va assenyalar just al lloc on s’ajunten les cames, allà al mig, al ben mig de l’espai on es corden els pantalons, no podia ser, no el que ella intuïa, una altre vegada no. I quan la seva cara va començar a modificar el color de rosat a vermell ell va treure de sota la gavardina un paquet embolicat. Pel pes, la mida i la forma havia de ser un llibre. _Sant Jordi_ va dir-li intentant posar una veu dolça i intentant també que no li baixés aquella aigua estúpida que se li havia començat a formar dins la boca al mirar l’escot _Sant Jordi!_ va sospirar ella. Havia posposat el moment, el moment de la intimitat, i ara, s’ho havia guanyat. Van fer l’amor. Bé, l’amor el va fer ella, ell va intentar alguna cosa estranya que havia vist en la pàgina 69 d’aquell llibre ple de fotos que ella, encara no havia obert.

Els ulls (1era part i 2ona part)

1era part

Tanca els ulls intentant dormir-se, i torna a veure aquella imatge, la boca d’una pistola apuntant als seus llavis, és una Glock, les coneix perfectament, ell n’havia fabricat. Manté la boca tancada com si d’aquesta manera pogués evitar que la bala traspassi l’orifici, com si pogués evitar que la bala crei un camí nou. Morir amb un tret a la boca és la típica manera en que ho fan els suïcides, i ell no vol que la resta pensi que s’ha suïcidat, i no ha estat per manca de ganes sinó per oportunitat. Aquella dement s’ha avançat als seus desitjos.
Disparam li va dir, abans que ella fes el gest d’agafar aquella eina amb les dues mans i apuntés al centre dels llavis intentant que fos el centre de la gola.

2ona part

Disparam, l’increpa, i mentre li diu s’amenacen, ell amb les seves paraules, ella amb l’instrument mortal. Fa temps que ets mort, li diu la dona mentre no para de mirar-li als ulls, mentre l’interroga amb el seu iris damunt de l’altre. Fa tant de temps que ets mort que no notaràs la diferència, li torna a dir, i creu que ell la està escoltant. Potser així et faré un favor, potser així podré viure ja tranquil•la sense tu, quan t’hagis mort de veritat, ploraré i després ho superaré, quan t’hagis mort, et sustituiré, i quan diu aquesta última paraula prem amb més força la Glock en els llavis de l’altre, vol que obri la boca, que tasti el sabor metàl•lic de l’arma. L’home li demana perdó amb els ulls, i ella comença a plorar.

Per sempre

T’estimaré per sempre, va dir-me mentre em mirava als ulls i em traspassava el cervell arribant a l’ànima. I al segon t’estimaré per sempre va arribar la cambrera de l’escot generós, els ulls blaus i els llavis en forma de o. Mai havia pensat que aquell “sempre”  podia ser tant breu.

Senzillament Joan

Sí, ho vaig fer jo.
Bogeria transitòria diuen alguns, d’altres ho anomenen esquizofrènia.
El meu cervell funciona bé. I no, no estic boig.
Tinc molts motius per fer allò que vaig fer.
N’hi ha que diuen que la raó van ser els gels, que tenia un amant. Ella no tenia un amant, l’era jo. Mai no hagués buscat un altre home, per que jo li’n donava tot el que la Raquel podia desitjar.
Em feia feliç, tant, que la vaig haver de matar.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura

El diable

Vaig vendre la meva ànima al diable. Sí, vaig fer-ho, com a les pel·lícules. Vaig oferir-li ser el seu servent per la resta de l’eternitat, ser el seu lacai, el seu fàmul de per vida, a la meva mort.
No hi havia altra opció, déu no compra ànimes sinó li hagués venut en ell, l’hagués venuda al millor postor.

Imatge cedida per Nit Victorio Segura