La noia viatgera

Ella ja no és ella, algú ha decidit que la seva vida havia de canviar, algú li ha robat el sentit de la família sense ni tant sols demanar-ho, així que ara no és ella. Ella era la parella d’algú altre, la dona, la mare, la filla, i ara sense l’altre es sent com si no fos ningú. Obligada es treu la roba de casada i quan està a punt de posar-se la de divorciada, s’atura, es mira al mirall i decideix el seu destí. Despullada es sent millor i opta per no vestir-se de res, sinó d’ella mateixa i com que no sap qui és, decideix convertir-se en la noia viatgera cap al seu interior.

Foto: Andrea Paredes Puertas

Costura

Em trobava cosint, m’hi va portar dies, mesos, la costura del forat que se m’havia fet a aquell tros. Cosia amb calma, sabent que en algun moment ho tindria enllestit, sabent que un cop cosit, si estava ferm, allò quedaria junt, gairebé per sempre més. I quan estava a punt d’acabar, quan tant sols quedaven uns punts que permetrien tancar per sempre més aquell forat, tu, maleït, et vas apropar, i amb el teu somriure em vas tornar a trencar el cor. Ara hauria de tornar a començar

Foto: @photomindundi

L´ultima llàgrima

Foto: @enric_kiki

Mentre plorava per tercera vegada sobre la flor que un dia d’hivern ell em regalà, l’únic resta que quedava de la nostra relació, vaig prometre que aquella seria la darrera. La llàgrima, l’ultima que es va despendre dels meus ulls, va quedar colgada de la fulla vermella, i em va mirar insinuant. Amb molta cura la vaig recollir per tancar-la en un petit pot, testimoni del meu desamor. Quan ell per quarta vegada es va apropar amb la cua entre cames, intentant tocar-me de nou, vaig haver de mirar la llàgrima per recordar el dolor, de poc no el torno a besar.

La muntanya

Foto: @photomindundi

La muntanya

Avui fa un que vas marxar, maleït aniversari! Avui fa un any que vas agafar el teu mosquetó de la sort i et vas dirigir a la muntanya de la que no vas tornar. Et varem cercar, i tu no vas aparèixer. Avui fa un any que vas començar a desdibuixar-te en la meva vida. I avui, quan per fi he aconseguit aixecar-me del llit sense enyorar-te, has arribat i t’has plantat davant meu. Necessitava pensar, em dius, primer em vaig perdre i després no em vaig voler trobar, però ara després d’un any, ja ho tinc clar. I jo m’he empassat l’amor que encara et tinc i mirant-te als ulls t’he dit, ja et pots tornar, i aquesta vegada quedat a pastar fang.

Bojeria

No pot creure’s que pugui estimar-se a una altra, sense en canvi no deixar d’estimar ni un sol centímetre el cos de la seva dona, l’adora, però també adora a la que no toca. I a ella? A ella li passa igual, el desitja tant que a vegades el sexe li fa mal i l’ha de calmar amb l’amor del seu amor, el de casa, al que tampoc ha deixat de desitjar ni un instant. S’estimen amb bogeria, i pensen que realment és una bogeria no deixar-se d’estimar, o no deixar d’estimar als altres. Cadascú troba en aquell allò que li manca a la parella, cadascú, troba que l’altre és el complement perfecte, i al final després de molt parlar, de desitjar-se el cos, i mirar-se l’ànima, al final, decideixen no deixar escapar allò que els hi falta per aconseguir l’absoluta felicitat. Serien uns bojos, i prefereixen fer de la bogeria la seva realitat.

Foto: @photomindundi

Ella

Foto: Arantza Rodriguez

L’Anna n’està convençuda, ella és l’altra, la competència, la que fa que el seu amor l’hagi deixat de banda. La segueix, primer no sap amb quin objectiu, potser descobrir què té, quina és la diferència, què la fa a ella millor, però mentre camina darrera seu va traçant un pla, un engany, la manera de recuperar el seu amor. Primer pensa en matar-la, un pensament estúpid, mai no tindria prou valor ni estratègia, però després se li acudeix una cosa millor. L’enamorarà, farà que ella l’estimi i deixi de banda la seva Marta, i un cop estigui enamorada, l’estranya, deixarà al seu amor, i aleshores ella la podrà recuperar.

Pobre Anna, no sap que l’engany jugarà en contra seu, per que al intentar-la enamorar, serà ella la que caigui perduda en els seus braços, i al final aquella estranya aconseguirà el seu objectiu, ser la tercera part d’aquella parella que un dia va veure en el tren i la va enamorar.

M’ignores

Foto: I.Gracia (assessorament Nit Victorio)

He desaparegut, m’he anat desfent a la teva vista fins a fer-me invisible, i no em veus.
Què ha passat?
M’ignores. M’ignores quan et poso el plat a taula, quan intento acaronar la teva mà al llit, quan sense èxit et faig l’amor. Fins i tot aleshores m’ignores.
Crec que vas començar a ignorar-me un segon després de mirar-me per primera vegada. I després d’això ens varem casar, vam tenir tres fills, i cada dia, cada mes, cada any, m’has ignorat una mica més, fins a fer-me desaparèixer..
Si tu no em veus, qui soc jo?
Per això, tot i el mal, tot i la ràbia, quan em pegues, soc, si més no, una mica més jo, em faig present, el dolor em fa adonar-me que estic viva, perque quan em pegues em mires als ulls, perque quan em pegues, quan em colpeges amb la teva mà, em veus.

Pega’m, perque quan em pegues sé que existeixo

La noia del tren

La mira amb intensitat. Mai una dona l’havia mirada així. Deu tenir uns vint anys, porta un piercing al llavi que surt de la part central i s’aixeca en un aro abraçant la carn molsuda de la seva boca. L’Alba es ruboritza, primer pensa que potser es coneixen, alguna amiga de la seva filla, però després de repassar mentalment la imatge d’aquella noia està segura que és la primera vegada que la veu. La recordaria, el forat al llavi, el tatuatge que puja pel seu coll amagant-se darrera l’orella . Mai. L’Alba no havia vist mai abans, aquella noia. Potser és ella qui es confon, fet i fet les dones de quaranta anys deuen semblar totes iguals per a les criatures de vint.

Per sempre

T’estimaré per sempre, va dir-me mentre em mirava als ulls i em traspassava el cervell arribant a l’ànima. I al segon t’estimaré per sempre va arribar la cambrera de l’escot generós, els ulls blaus i els llavis en forma de o. Mai havia pensat que aquell “sempre”  podia ser tant breu.

La profecia

Aquest noi et farà mal, va dir-me la mare mentre em mirava amb aquella cara de ho se tot i tu no saps res, petita nena que tot just acabes de sortir al mon i ja et penses que estàs de volta de tot. I jo vaig deixar-me fer, el bé i el mal, i no vaig aturar-lo quan em va aixecar la mà per colpejar la meva inocència.

No m’agradava portar-li la contrària a la mare.