Gestos

Foto: Montse Romo

Què fas aquí al meu costat, però que no veus que em moro de ganes que em facis un petó? Em llepo els llavis de manera lleu, sense que es noti, i els deixo humits per fer-los desitjables, em recullo el cabell darrera l’orella amb un gest tímid no assajat, i quan em parles no puc treure els ulls de la carn molsuda de la teva boca, fa estona i ja no sé què dius, et miro, et desitjo, què fas al meu costat, no veus que em moro de ganes perque et vull besar? De cop et calles em mires, i tu també et mossegues un llavi, i sense que sigui el meu, et sento les dents dolces damunt. Fas silenci, i aleshores esclato, em beses? Et dic en una súplica, i tu em respons, em pensava que no m’ho demanaries mai.

La mentidera

Foto: Andrea Paredes

La mentidera s’ha pujat al cotxe i s’ha pintat els llavis com cada dilluns. Ja fa un mes que dura. Com cada dilluns s’ha perfumat i s’ha vestit com si anés a buscar a algú. Ell la veu sortir per la porta i te por. La mentidera li diu que va a una reunió, i ell pensa que és una roba estranya per feina, sembla més aviat que vagi vestida per una trobada sexual, però no diu res. La gelosia li comença a córrer per les venes, i la por a perdre-la fa de les seves. Quan la mentidera torna, el troba esperant-la amb la passió que provoca la por, i fan l’amor com mai.

La primera vegada va ser casualitat, casualitat que es pintés, que escollís una roba més atrevida del normal, i la reacció va ser tant genial que va decidir inventar-se una veritat que semblés mentida. Viure els dilluns com si tingués un amant, per despertar l’amant que tenia a casa.

Sola

Foto: Arantza Rodriguez

Està sola. Menja en el seu últim dia de solitud legal, i tot i que no hauria, es sent trista. Se n’ha anat amb la idea de gaudir del darrer dia de solteria, de tenir els seus últims instants com a dona lliure, abans que li posin les manilles de dit, i s’ha posat a pensar. L’ha desitjat tant, ha tingut tantes ganes d’ell durant aquests cinc anys, ganes de tenir-lo, de besar-lo, tocar-lo, al principi un minut es feia una eternitat, i cada vegada ha anat superant amb més paciència les seves absències, culminant en avui. Avui està feliç d’estar sola, de no tenir-lo al costat, i això paradoxalment la posa trista. Se n’adona, està a punt de tenir el que desitjava. Està a punt de vestir-se de blanc i obtenir-ho.
Demà.
Avui l’ultim dia i demà serà seu. I aquesta imatge se li enganxa en el cervell, i comença a tenir por, de l’eternitat, del per sempre, de tenir. Ho veu clar, ell la entendrà. Surt del restaurant, agafa el vestit blanc i el fa caure en una foguera de Sant Joan per encendre. Demà no anirà, no es presentarà a la seva boda perquè vol desitjar eternament.