L´ultima llàgrima

Foto: @enric_kiki

Mentre plorava per tercera vegada sobre la flor que un dia d’hivern ell em regalà, l’únic resta que quedava de la nostra relació, vaig prometre que aquella seria la darrera. La llàgrima, l’ultima que es va despendre dels meus ulls, va quedar colgada de la fulla vermella, i em va mirar insinuant. Amb molta cura la vaig recollir per tancar-la en un petit pot, testimoni del meu desamor. Quan ell per quarta vegada es va apropar amb la cua entre cames, intentant tocar-me de nou, vaig haver de mirar la llàgrima per recordar el dolor, de poc no el torno a besar.

Sense llàgrimes

Foto: I. Gràcia

M’he quedat sense llàgrimes, els ulls secs, plens d’aigua que no pot sortir. Desitjaria que marxessin, vessar-les totes i omplir-me la cara del seu dolor, però no puc plorar, no m’està permès. Ningú no entendria que jo vessés llàgrimes en aquest moment; no és prou la meva felicitat? No és prou el moment dolç pel que estic passant? Una filla, un premi literari, un ascens a la feina, i tot i això em moro de ganes de plorar de buidar totes les llàgrimes que s’han quedat atrapades sota dels meus ulls.
No puc plorar per Ell, no puc per que no existeix, no és ningú per a ningú del meu entorn, i aquest ningú ha mort. L’home que vaig estimar i no vaig acabar de tenir, l’home que compartia amb una altre dona, del que tenia una meitat de la meitat, que m’estimava en silenci, i al que adorava, Ell, ha desaparegut . No puc plorar el meu amant que ha mort perquè en realitat no existeix per a ningú més que per mi, ell ha estat el meu gran secret, i com a secret se m’ha emportat amb ell a sota terra.
No el vaig poder estimar de veritat, i ara, ni tant sols el puc plorar.