La mar

Foto cedida per Carmen Cortés

Ha tret la pintura. Deixarà la barca com a nova i es vestirà de blanc per entregar-se a la mar. Avui ho ha tingut clar, és el seu destí, no pot escapar-se’n, així que com abans, millor. Adora la mar, l’estima i alhora l’odia, se la mira i no pot més que desfer-se en llàgrimes salades per tot el que li ha pres Primer el pare, i amb ell la seva infància desgastada en el treball per aixecar els 7 petits i ajudar la mare. I ara, fa tres mesos, l’home. No volia enamorar-se d’un pescador, s’ho va prohibir, però l’amor no sap de prohibicions, la mar, tampoc. Ella li persegueix els homes, els seus homes, i l’hi va prenent. Per això avui, després que li confirmessin que allò que duia al ventre era un nen, ha decidit entregar-li. Abans que ella li prengui, i amb el nen la seva vida, ara ja, sense sentit.

Presonera (1era i 2ona part)

Tot el cos em fa mal, sento els músculs engarrotats i una pressió estranya que no em deixa respirar. Tinc por a obrir els ulls però finalment em decideixo, les parpelles es mouen lentament com si fes milers d’anys que no haguessin fet aquest gest, les obro dècimes de segon, i les tanco. Sento fred. Un ball extern mou el meu cos, i en canvi jo no em puc moure. Intento recuperar els braços com ho he fet anteriorment amb els ulls, però aquest no em fan cas. Estan morts. Estic morta potser? És aquesta la sensació que t’atrapa quan deixes aquest mon? En canvi puc pensar. Puc respirar.
Vull saber què passa però em fa por mirar. Sento els peus morts, com si fes temps que la sang hagués decidit no passejar-se per ells. Sento les cames dormides, estan encongides i els genolls toquen els meus pits. La posició fetal.
Haig de fer-ho, haig de mirar. Ser valenta i obrir els ulls, descobrir el que m’envolta, què és el que em m’atrapa sense deixar-me moure.
Torno a fer l’esforç i aquesta vegada ja no sento mal. Un líquid em rodeja. Ara entenc el moviment compassat que te el meu cos. Sembla el mar. M’invento una olor, olor de sorra i mar, olor de pau, de festa, de vacances, de malenconia, d’amor, i sense adonar-me somric. La pell em tiba, els músculs de la cara estan adormits, i el mal em fa despendre una llàgrima. Salada, com el mar.
Puc sentir el mal, i en canvi em sento feliç. Intento recordar el meu passat, i a la meva ment no hi ha res. Què hi faig en aquest espai reduït sense poder-me moure envoltada d’aigua? Qui soc? El meu cervell també està garratibat i no aconsegueixo trobar-me en ell. De cop sento veus. Com si fora del meu mar hi hagués algú. El silenci s’ha trencat, potser si escolto entendré què passa, qui soc, què hi faig allà tancada, sense poder-me moure, rodejada d’aigua.
Un moviment brusc em colpeja. Tinc por, qui hi ha aquí fora, potser una bèstia gran que m’empeny per traure’m d’aquí, potser un animal que em vol cruspir.
(continuarà)