Pablo!, Pablo?_ sent la veu de fons però no vol obrir els ulls, sap que en un instant la mare s’aproparà li besarà la galta i el pujarà en braços dient amb una veu molt suau, Pablo, que no em senties? I sent el petó i obre els ulls però no troba la seva mare, si no una altre dona diferent que no sap qui és. Pablo? Li diu, i mentre el mira amb ulls de tendresa ell la respon amb mirada de por. Es mira les cames i no són petites, ha crescut, no és el Pablo nen, és l’adult. I qui és ella, es pregunta, és preciosa, pensa, i com cada dia li diu, de segur que ets un àngel que ha caigut del cel per cuidar-me. I ella somriu, es debat entre el dolor de l’oblit i l’alegria del retrobament, i decideix quedar-se amb l’alegria, segueix sent guapa als seus ulls, malgrat els anys, les arrugues el temps i la demència. I pensa, ha perdut la memòria, la noció del temps, però no la capacitat d’enamorar-la a cada instant.
Foto: @mirakarim
sondelletres 