La mentidera

Foto: Andrea Paredes

La mentidera s’ha pujat al cotxe i s’ha pintat els llavis com cada dilluns. Ja fa un mes que dura. Com cada dilluns s’ha perfumat i s’ha vestit com si anés a buscar a algú. Ell la veu sortir per la porta i te por. La mentidera li diu que va a una reunió, i ell pensa que és una roba estranya per feina, sembla més aviat que vagi vestida per una trobada sexual, però no diu res. La gelosia li comença a córrer per les venes, i la por a perdre-la fa de les seves. Quan la mentidera torna, el troba esperant-la amb la passió que provoca la por, i fan l’amor com mai.

La primera vegada va ser casualitat, casualitat que es pintés, que escollís una roba més atrevida del normal, i la reacció va ser tant genial que va decidir inventar-se una veritat que semblés mentida. Viure els dilluns com si tingués un amant, per despertar l’amant que tenia a casa.

No li diguis

No li diguis, si us plau no li expliquis, no vull que ho sàpiga, no en té cap necessitat. No li diguis, m’ho has de prometre. Quant de temps li queda de vida, un any, dos, potser estirant molt, cinc? Quina necessitat té de malviure la resta del que li queda de vida, quina necessitat de fer-li venir aquest dolor? Ara és feliç, tant feliç com es pot ser amb 95 anys, amb la serenor que dóna l’edat, amb la pau d’estar a punt de descansar per sempre. Confio en tu. Jo sé el que es pateix, sé que és viure la mort del teu fill, sobreviure a aquell que hauria de morir després, sé del dolor que gairebé et trenca l’ànima, per això et demano que siguis jo, que em substitueixis, que aprenguis a imitar la meva lletra, està sorda però conserva la vista i la intel·ligència.

No li diguis, només escriu-li a la mare la meva vida de mentida, la que t’inventaràs quan el càncer se m’emporti definitivament.

Foto: I. Gracis