Bojeria

No pot creure’s que pugui estimar-se a una altra, sense en canvi no deixar d’estimar ni un sol centímetre el cos de la seva dona, l’adora, però també adora a la que no toca. I a ella? A ella li passa igual, el desitja tant que a vegades el sexe li fa mal i l’ha de calmar amb l’amor del seu amor, el de casa, al que tampoc ha deixat de desitjar ni un instant. S’estimen amb bogeria, i pensen que realment és una bogeria no deixar-se d’estimar, o no deixar d’estimar als altres. Cadascú troba en aquell allò que li manca a la parella, cadascú, troba que l’altre és el complement perfecte, i al final després de molt parlar, de desitjar-se el cos, i mirar-se l’ànima, al final, decideixen no deixar escapar allò que els hi falta per aconseguir l’absoluta felicitat. Serien uns bojos, i prefereixen fer de la bogeria la seva realitat.

Foto: @photomindundi

La negra

Foto: Arantza Rodriguez

Avui estrena tacons i vestit, és el primer dia que es posa aquella roba, i es sent bé, es sent molt bé. Es mira al mirall, s’ha crepat els cabells, i aquests han aconseguit un volum considerable. El seu cap gairebé sembla un chupa chups, i li encanta el aire retro que li concedeix. Agafa la maleta buida, ja s’encarrerà d’omplir-la quan arribi allà on va. Puja a l’avió i veu, per primera vegada, l’efecte del seu cos en la mirada dels altres. Només li queda un ultim detall, l’operació, demà, entrarà a l’hospital amb roba de dona, però quan surti, després d’eliminar-li el membre, aleshores, serà una dona de veritat.

El cos

Foto: Andrea Paredes

Li agrada el seu cos, es mira al mirall i encara s’agrada. Ha perdut els complexes de l’adolescència, les inseguretats, i ara sap lluir amb gràcia la línea corba que es va instal•lar de ben jove al seu perfil. Sap que agrada. Avui de sobte, té por, es torna a mirar al mirall i contempla els pits, s’acarona lleument per sobre del vestit, fent que s’ericin al seu propi contacte, baixa i llisca la mà per la panxa, i de passada i molt lleument acarona el seu sexe. S’ha acabat. S’acomiada. Ja mai més no tornarà a ser el que era, en pocs mesos els seus pits es deformaran, la panxa perdrà la tivantor i possiblement el seu sexe deixarà de ser desitjat. I medita, aquesta serà la primera cosa que perdrà, la primera que li regalarà al fill que comença a omplir la seva vida.

Lliure

Foto: Pedro Gonzalez

Soc lliure i des de fora de la reixa miro dintre, i desitjaria estar tancat, ser pres altra vegada. L’exterior és massa gran, i tot i que no la volia, ara, enyoro la cel•la tancada que em permetia moure’m sense perdrem. Enyoro la teranyina que em mantenia enganxat al costat, sense haver de pensar, sense cap més fita que no fos estar dins, i deixar que la vida em visqués. Ara que soc lliure no puc més que enyorar la teva presó, la de les teves mans, la del teu cos, ara que m’has deixat, ara que per fí puc viure, no vull tenir la teva llibertat.

Els teus llavis

Et mossegues el llavi pensativa, i sense adonar-me’n quedo enganxada d’aquest gest. Et miro, tens la vista perduda, els ulls clavats en algun punt de l’espai que no aconsegueixo trobar, i et continues mossegant el llavi. Em vénen ganes d’apretar-los amb les meves dents i de cop m’adono com ets de sexy. El cos es desperta i sense voler em trobo abraçant la teva boca amb la meva, em trobo acaronante la llengua, i per la meva sorpresa, tu, em respons. Estem sense aire gairebé un minut, i quan per fi t’apartes t’apropes a la meva orella i em xiuxiueixes: Qui diu que dues amigues no es poden besar?

Foto: @galagina

El petó

Puja pel carrer unió, i els veu.
Deuen tenir catorze, màxim setze anys, i estan tant abraçats que en un primer moment ha pensat que era un sol cos, però al anar-se apropant, la massa s’ha desdibuixat creant dues persones unides, en una sola, per la boca.
Es fan un petó, un petó de durada indeterminada, una besada sense fi, a ella li cau el cap enrere, ell l’abraça com si fos l’ultima cosa que hagués de fer al mon, i tots dos es desfan en un petó que deixa bocabadat tothom que passa pel costat.
Els enamorats són a la parada del bus i mentre l’observadora espera, i mira, un senyor s’asseu al seu costat i també observa l’infinit petó. El senyor sospira, D’enyorança. La senyora perd una llàgrima, de desamor. La parella asseguda entre els dos, de sobte, s’aixeca i se’n va, deixant, un rastre d’amor al banc. Els estranys es miren i no poden evitar apropar-se i gairebé sense adonar-se’n, fer-se un interminable i llarg petó que deixa bocabadat a tothom que passa pel costat. A ella li cau el cap enrere i ell l’abraça com si fos l’última cosa que hagués de fer al món.

El conte

La meva germana m’havia dit, en llegir l’ultim conte penjat a la web, que m’estava repetint. Les paraules es van convertir en fines agulles que em van traspassar el cervell; em van caure com un raig d’aigua freda i vaig notar com relliscaven en forma de gotes de suor per les meves aixelles. Què podia fer per escriure alguna cosa diferent? Podria escriure una altre cosa si deixava de ser jo, així que em vaig disposar a l’operació. Havia vist alguna cosa semblant en una pel·lícula, camisa de quadres, pits embenats, tot i que no hi havia massa a dissimular, la joguina sexual penjada de la cintura, i els cabells tallats al 2, una cervesa a la mà i una cigarreta a la boca que em feia tancar l’ull esquerra amb el fum. Vaig tocar-me allà on es suposava que tenia les joies de la corona i vaig pitjar el teclat sense gairebé ni mirar que era el que la pantalla reflectia.

A la meva germana tampoc no li agradaria només havien sortit esports.

T’estimo

T’estimo, li va dir ella mentre el mirava de reüll, t’estimo li va respondre ell solament amb la mirada, la boca havia quedat adormida després de besar-la per primera vegada.

Les tisores

La noia morena va agafar amb fúria unes tisores i amb un cop a la taula les va deixar, fent gairebé un forat en aquesta.
Talla, va dir-li, i gairebé tallava ella l’aire, amb aquella paraula.
Talla! Va cridar-li la següent vegada.
La del cabell canós, va mirar-se les tisores sense entendre de què anava aquella història.
Talla…, i aquesta vegada va suplicar-li.
Si us plau, no vull més trucades, no vull més preguntes, ja soc gran, mare, si us plau, talla aquest cony de cordó umbilical imaginari que et té enganxada a mi.

El somni

Havia somiat tantes vegades aquell instant, què diria, com, quina cara seria la més adequada, la roba, qui podria seure al seu costat, com faria arribar l’event… Fins i tot havia assajat un discurs que començava amb aquesta frase, “potser després del naixement dels meus fills, aquest és el dia més important de la meva vida… ” Però va dubtar, arribat el moment, va dubtar, sobre quines serien les paraules adequades, si hi aniria gent, si la roba escollida seria la correcta…, va dubtar tant que un cop davant el mirall i amb l’exemplar del seu primer llibre a la mà, va decidir trucar a l’editor per cancel·lar la presentació del llibre, una idea brillant li va passar pel cap, suïcidar-se aquell mateix dia si que la trauria de l’anonimat.