La font

Tothom que begui d’aquesta font morirà, va llegir-li la inscripció en llatí que datava del segle passat. Ell n’havia begut, els dos ho havien fet, però ell ho havia fet amb intensitat, amb la intensitat d’aquell que no té res més per portar-se a la boca, d’aquell que després d’hores caminant li manca el líquid vital. I després que li llegissin la inscripció i just abans que ho pogués acabar de fer va morir d’un atac de cor. Potser no li hauria passat si hagués escoltat el final, i els que no en beguin també ho faran.

FOTO: @littlefootprints

El bon final

Foto: @arantzarod

Ella escull, es col•loca en el pàrquing de camions del restaurant de carretera, els mira, els observa, i escull. Però no escull al més alt ni al més guapo, ni tampoc al més simpàtic, escull aquell que la mira als ulls, aquell que la fa sentir especial, aquell que li dona el que necessita. Amor. Pot semblar estrany, però vol aquell que li pot donar l’amor d’una nit. I un cop escollit s’apropa, es posa suggerent i es fa desitjar. Ningú pot resistir-se a la seva intensitat i tots acaben cedint als seus orgasmes, un darrera l’altre, perquè l’únic que ella vol és matar-los d’amor.
Quin final pot ser millor?

El sol

Es van conèixer quan el sol s’amagava, i parlant se’ls hi va fer tard. Es van enamorar mentre l’acompanyava amb el cotxe, perque ell havia anat caminant. I al deixar-lo a casa, per no destorbar, van aparcar entre dos cotxes. Es van mirar. Ella li penetrava els ulls verds i li veia els pensaments, ell havia quedat desmaiat amb les seves pestanyes amb moviment allegro ma non troppo, i no podia deixar-li la mirada. Puc dir una xorrada? va dir ella, t’estimo va respondre ell. Una setmana més tard els van trobar morts mirant-se als ulls i agafats de la mà, havien mort d’amor i de gana. Van tenir sort. Mai es van desenamorar.

Foto: tu_sur

El mar

Passa pàgina, el llibre s’ha acabat. I amb només una frase va tancar aquella història. I ella hagués passat la pàgina i l’hagués arrencat, juntament amb la seva ànima que dolorida sagnava odi. Fer-li mal, compartir el dolor, repartir-lo perquè no l’hagués de carregar tot ella, enverinar-lo, atropellar-lo, aniquilar-lo, van se r les imatges que se li van representar en uns primers moments. Però després, va tornar a pujar el vaixell que compartien, i va mirar al mar, i va somriure, a ell també, perquè tot sovint el mal que fem no és intencionat.

Foto: @thais_rubies

Fugida

Surt corrents per esborrar la imatge que acaba de veure intentant que la velocitat del seu cos deixi enrere el que no hauria d’haver passat. No vol pensar, no vol sentir, només vol fugir, d’aquell carrer d’aquell camí, d’aquella vida que no entén perque ha hagut de ser així. Néixer així és néixer i fer-se adulta. Que ella no tenia dret a ser també petita? a no tenir preocupacions, a ser durant un temps una mica més llarg una prolongació de la mare i el pare? Quina mena de vida és aquella? Quina mena de gent la que li pren la innocència, la que li pren amb una explosió tot allò que estima. Jura per Déu, jura i ben jura que si aconsegueix fer-se gran lluitarà per la pau, tot i que el que ara mateix voldria seria venjar la mort amb una altra.

Foto: @unoforeverphoto

El crim

Carlo Moneti i Giorgo Aspergo havien estat citats al mateix lloc amb l’encomana de matar el mateix subjecte. Fabio, un dels nous mafiosos que s’havia fet lloc en aquell mon realtizat les més gran atrocitats, s’havia saltat totes les normes, i estava generant un malestar considerable.
Quan en Carlo Moneti i en Gioirgo Aspergo es van trobar davant d’aquella biblioteca fitant el seu objectiu, un fil de ràbia els va atrapar. El primer pensament eliminar l’altre sicari, la competència. Dècimes de segon més tard, però, van descobrir el veritable objectiu, en Fabio no pretenia que matessin aquell tercer, sinó que s’eliminessin entre ells. Mentre feien una cigarreta, van tramar el plà perfecte per deixar de ser sicaris, abans però haurien de cometre el seu últim crim. Chao Fabio

Foto: @arantzarod

El camí

Foto: Montse Romo Cervera

El camí

Has obert els ulls i tens la sensació que has caigut en un metro o en un aeroport i vas destinació a algun país llunyà, ple de llum, i de sobte t’adones, el teu camí s’ha acabat, i ara tot just comences un altre, un camí de llum, te n’adones per que tot i que estàs cegat i tens els ulls tancats, veus. Al teu costat trobes altres persones, algunes les coneixies, d’altres no i totes et somriuen, et donen la benvinguda, t’estaven esperant. Portaven dos anys esperant que hi anessis, tu et vas resistir fins l’últim moment aferrant-te al teu somriure, lluitant per la teva vida, i al final, es va acabar. Benvingut a una altre vida, la de la mort, diuen, que una vida plena de llum.
Et trobarem a faltar

La mar

Foto cedida per Carmen Cortés

Ha tret la pintura. Deixarà la barca com a nova i es vestirà de blanc per entregar-se a la mar. Avui ho ha tingut clar, és el seu destí, no pot escapar-se’n, així que com abans, millor. Adora la mar, l’estima i alhora l’odia, se la mira i no pot més que desfer-se en llàgrimes salades per tot el que li ha pres Primer el pare, i amb ell la seva infància desgastada en el treball per aixecar els 7 petits i ajudar la mare. I ara, fa tres mesos, l’home. No volia enamorar-se d’un pescador, s’ho va prohibir, però l’amor no sap de prohibicions, la mar, tampoc. Ella li persegueix els homes, els seus homes, i l’hi va prenent. Per això avui, després que li confirmessin que allò que duia al ventre era un nen, ha decidit entregar-li. Abans que ella li prengui, i amb el nen la seva vida, ara ja, sense sentit.

Antisa

L’espera. Fa gairebé cinquanta anys que espera trobar-se amb ella. I aquesta espera per contra del que la resta pugui pensar, es fa cada vegada més pesada, cada vegada més feixuga. Mentre espera el cos es desfà, mentre no arriba no pot deixar de pensar en com serà, i aquest pensament ocupa cada vegada més espai en el seu cervell.
La pell arrugada, els pòmuls prominents per manca de carn, i els ulls enfonsats de veure món, però sobretot de veure mort. Qui viu mata. Qui es queda va deixant pel camí la vida dels altres. Vida feta de vida, i vida feta de morts.
La vella es diu Antisa, i porta gairebé cinquanta anys esperant la mort. Avui n’ha fet cent trenta-dos.

Antisa Khvichava morta als 132 anys

Dibuix: Dolors Garde Escrihuela

En Giorgio

Foto: Arantza Rodriguez

Portal allà i mata’l, en Giorgio t’ajudara. Viu en un restaurant de Roma i te la clau de la mort. Ho detecta ràpid, la manera de parlar, de caminar, la mirada, en Giorgio sap de seguida quan ha d’obrir el salo amorte i acompanya a aquells q ho necessiten fins allà, una sala recollida i secreta que només visiten els seleccionats, els assassinis i les víctimes. Portal allà i el veuràs morir, veuràs morir l’home que és i veuràs renàixer l’home del que et vas enamorar. L’entorn, el vi, la música, i els plats, faran el seu efecte, la conversa i el silenci es barrejaran i generaran el canvi. Entrareu com dos estranys que fa massa que es coneixen i sortireu com dos coneguts que s’acaben de trobar.